L'expansió de la vinya als diferents paratges de l'illa

Abans de l'arribada dels anglesos, la vinya era un conreu destinat a l'autoconsum. Segons diverses fonts, els menorquins feien i consumien poc vi, però en canvi menjaven bastant de raïm, el qual conservaven per allargar el consum en el temps. Fins al segle XVII Menorca tenia dificultats per autoabastir-se, però el creixement que experimentà la vinya durant aquest segle va permetre eliminar la dependència de les compres exteriors, sempre complicades en ser un producte de difícil conservació i transport.

El 1708 es va iniciar de facto el domini anglès, i açò va alterar el precari equilibri anterior. L'ampliació del castell de Sant Felip i les estades de la flota van incrementar el consum de vi i aiguardent. El rei anglès va respectar les regles de l'Administració menorquina, i en particular, cada Universitat va seguir impedint l'entrada de vins de fora del seu terme, per la qual cosa l'impacte d'aquest augment de la demanda, especialment al principi, es va concentrar en els terrenys més propers als pobles des Castell i Maó.

El 1723 ja començaven a ser perceptibles els efectes del nou estat de coses: la vinya des Castell suposava el 22,6% del total insular, molt similar al de Maó i Ciutadella. Tanmateix, es Castell és un terme petit i, atesa la necessitat de produir blat, les terres disponibles pels ceps d'aquest districte gairebé s'havien exhaurit i d'ara endavant seria el poble on la vinya menys creixeria. El 1773 el dinamisme s'havia traslladat a les terres de Sant Lluís, on el conreu, que abans era molt poc rellevant, es va multiplicar per sis. Altres indrets també van experimentar aquest creixement: es Mercadal, on abans del 1721 no es produïa vi i el 1723 ja havia donat les primeres passes en aquest sentit, el 1773 havia multiplicat l'extensió de les vinyes per 1,5.

D'altra banda, els termes de Maó i Alaior, que a diferència dels anteriors el 1723 ja comptaven amb una extensió de vinya no negligible, també van créixer vigorosament (129%), mentre que, pel costat contrari, Ciutadella era el terme allà on el conreu s'expandia menys, en créixer només el 51%, la qual cosa era una conseqüència del poc dinamisme d'aquest terme al segle XVIII.

En el conjunt de Menorca els darrers quaranta anys del segle devuit la producció de vi es va estancar. La demanda interna estava coberta i les autoritats van deixar d'estimular la seva producció i al contrari, van reduir els preus, per abaratir el consum intern. Tanmateix, a partir del 1793 aquesta política va deixar de ser viable, perquè la situació de guerres constants va fer arribar a l'illa contingents militars i civils que van tornar a augmentar la demanda i dificultaven el control de la venda de vi. A més, les noves idees econòmiques liberals, van portar a l'eliminació de la majoria de les regles que fins llavors havien imposat amb mà de ferro les Universitats menorquines i els preus, tot i patir grans oscil·lacions, en general van augmentar amb força.

Podem veure els efectes d'aquesta nova situació en les dades del 1818. En conjunt l'extensió ocupada per la vinya només va créixer un 13%, molt menor al 100% del període anterior, però el més significatiu és el repartiment d'aquest creixement. La vinya des Castell ha prosseguit el seu declivi, al qual s'hi han afegit els termes de Maó i Ciutadella, que tenien una important població i que fins llavors havien acaparat el mercat, impedint les importacions de vi d'altres termes. En canvi, els districtes veïns d'Alaior i Sant Lluís van donar un altre salt cap endavant, en augmentar les seves vinyes el 66% i 46%, respectivament. As Mercadal la superfície vitícola augmentà el 36%.

Pel que fa als paratges amb més vinya de l'illa, i prenent com a referència les dades del 1773, els principals 19 indrets acumulaven un total de 729 ha, el 64% del total. A més, la dimensió mitjana a aquests llocs (0,45 ha) era més alta que la del conjunt de l'illa (0,42 ha). La zona de Maó compresa entre Llucmaçanes i Alqueria Cremada era el gran nucli vitícola de Menorca, ja que acumulava un total de 176 ha. Fora d'aquí destacaven les vinyes de Trebalúger, amb quasi 60 ha i les dels camins del nord de Ciutadella (Son Triay, Son Angladó, Son Salomó), amb 50 ha. Ja més enfora hi trobaríem Binifadet i Pou nou de Sant Lluís, el vinyet de Gràcia de Maó i els camins del Sud d'Alaior, tots ells amb unes 40 ha. En tots els casos, es tracta de vinyes situades no gaire enfora de les principals poblacions de l'illa i la seva extensió mitjana és relativament gran.

Els tretze paratges restants, escampats per tota l'illa, tenien entre 24 ha i 35 ha, llevat de Vilanova, el principal punt amb ceps des Mercadal (16 ha). Aquest segon grup de vinyets en general estan més en fora dels pobles, fet molt marcat en el cas de Ciutadella.
Aquests indrets de molta vinya coincideixen en gran part amb els que hi havia el 1818. En aquest lapse de temps, com és lògic van créixer més els situats als districtes més dinàmics. Així cal destacar el fort augment de la vinya al nord-oest d'Alaior (Camp Siquiat, Sant Miquel i Campàs) i a la zona de la Cucanya des Mercadal, relativament propera a l'anterior. En aquest darrer cas, convé assenyalar que hem pogut comprovar que el paratge des Mercadal conegut com "pinar de na Bou", que quan vam escriure l'article sobre aquest terme era d'ubicació incerta, està situat al costat de la Cucanya. En canvi, a Alaior, les vinyes van minvar a les rodalies del poble. A Sant Lluís, els dos punts més dinàmics van ser Torret i, especialment, Biniancóller, mentre que la vinya va retrocedir per Binifadet i es Pou nou. El darrer creixement significatiu es va produir al voltant de Son Xoriguer, a Ciutadella, mentre que en aquest terme la vinya minvava als camins del nord i als llocs situats al camí de Sant Joan. A Maó i es Castell la vinya va experimentar poques variacions, únicament un petit retrocés per Biniatap i Rafal (es Castell) i al vinyet de Gràcia, a Maó.

En general, podem veure com la liberalització dels intercanvis va permetre que la vinya s'expandís a paratges allunyats dels pobles a costa dels ceps plantats més a prop de les poblacions. L'ampliació de la distància als nuclis de consum devia implicar una major professionalització del conreu, que era practicat per vinyòvols enlloc de per particulars que treballaven a temps parcial. El conreu de la vinya s'havia adaptat a una economia més competitiva, com sempre han intentat fer els menorquins.