Benvolgut amic. Hi ha qui pensa que els seus 'homenots' són sempre persones que vostè admira positivament, homes que té en gran estima. La majoria de vegades és així, però no sempre. No seré tan atrevit com Enric Vila, que llegint entre línies el seu retrat de Ramon Godó hi veu una mena d''antihomenot', a mig camí entre la caricatura irònica i el sarcasme carregat de mala llet, però és evident que alguns dels seus homenots no són sants de la seva devoció. Per què els va voler immortalitzar amb un retrat literari, doncs? Senzillament, perquè més enllà de la l'afinitat o del grau d'acord amb les seves idees o realitzacions, són personatges que mereixen un lloc en el seu catàleg de figures humanes que encarnen, descriuen i il·lustren una època. Els seus homenots són qualsevol cosa menys gent mediocre. En paraules seves, són personatges amb una certa voluminositat, i està clar que no es refereix a la seva condició física sinó a la presència social.
A Mallorca ha nascut un homenot. Es diu Jaume Bonet, té seixanta-quatre anys, i és mestre d'escola jubilat. Durant vint-i-sis dies, el passat mes de març, va romandre en vaga de fam en protesta per la política lingüística contra el català que duu a terme el Govern Bauzá. Per realitzar aquesta valenta acció, en Jaume va escollir Can Alcover, l'antiga casa del poeta Joan Alcover, convertida avui per l'Obra Cultural Balear en centre social i cultural, un autèntic pulmó d'aire fresc en el cor de Palma que renova l'aire viciat del provincianisme fàustic dels actuals governants.
Conec en Jaume des de fa anys. La seva estampa d'home fort, tot d'una peça per dintre i per fora, de verb directe i actitud contundent, feien que no passàs desapercebut en els debats del partit polític al qual tots dos pertanyem. Si estava convençut d'una cosa, ni la capacitat de convicció dels líders més carismàtics ni la possibilitat de quedar-se sol defensant una posició no el feien arronsar. Discutidor amb causa, amant de la controvèrsia per assolir la coherència, activista coratjós i imaginatiu, la vaga de fam per la llengua ha estat com un punt d'arribada natural, una estació gairebé previsible en la trajectòria d'aquest home de combat. Als qui el coneixem, la seva decisió no ens va sorprendre, però sí que ens va emocionar.
La sala de Can Alcover on ha romàs en Jaume durant gairebé un mes, cada cop més afeblit però sense que la determinació li flaquejàs ni un instant, ha estat una processó continuada de gent. I des de fora de Mallorca, la quantitat de suports i mostres d'afecte que ha rebut són incomptables. Però no ha estat així amb els principals responsables institucionals, que l'han ignorat, l'han criticat o fins i tot n'han fet befa. La seva actitud de menyspreu absolut ens informa de dues possibilitats: o bé de la seva baixesa moral, o de la seva ignorància supina del que és i del que passa en el país que governen.
Igualment, els mitjans de comunicació espanyols han mantingut un silenci total envers el gest heroic de Jaume Bonet. En fi, ja ho sabem: per a Espanya, les Balears són poca cosa més que una destinació vacacional, estampa de postal, colònia d'ultramar de la qual no cal saber-ne res. Més greu és que aquest silenci l'hagin mantingut també alguns mitjans de comunicació de les Illes Balears. Quan el mateix tipus de protesta, realitzat a altres llocs i per altres causes que no tenen res a veure amb el nostre país, els ha merescut una atenció considerable, la comparació es torna agrament odiosa.
Realment, som un país d'opereta. Si ja hem perdut fins i tot la capacitat d'identificar els nostres homenots —els que ens agraden i els que no, els que ens susciten admiració o aversió, però homenots al cap i a la fi—, devem ser bastant a prop del fons.
Fins la setmana que ve, si Déu vol.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.