De Llucmaçanes a Alger

En Tòfol es presentà voluntari al cos d'aviació per fer-ne "només" dos anys i poder estudiar una especialitat. Seguí la instrucció a Pollença, on es van trobar quatre maonesos: Andreu Moll (de la llibreria Argos), Josep Vives (nebot del pintor), Guillem de la Parra (Sant Climent) i ell mateix. Tots quatre van optar per la meteorologia i en acabar el curs van ser destinats a Maó, a l'observatori meteorològic de s'Esplanada (avui nombre 51) i a l'aeroport de Sant Lluís, actual Aeroclub.

Menorca era una cruïlla de rutes de comunicacions aèries, entre França i Alger, i entre Itàlia i Espanya. Un dels observadors estava de guàrdia a l'aeroport i un altre a s'Esplanada. Cada tres hores preparaven el comunicat principal i cada hora un d'aeri que "el ràdio", en Garau, transmetia als avions en vol. En acabar els servei li van oferir de seguir com a militar a bord d'un vaixell meteorològic per la zona de Finisterre, però ell preferí llicenciar-se. Tenia altres projectes.

PASSAPORT I MALETES
Entre els menorquins, Alger era una imatge propera pels molts llaços històrics i de sang existents. Des de menut, Tòfol Villalonga va viure agombolat en l'enyorança familiar dels nombrosos emigrats, admirat dels que havien vingut quan era molt petit, sorprès d'aquells petits paquets, rebuts com aigua de maig durant la guerra, i procliu per les visites posteriors dels descendents. Empès pels records i per la manca de perspectives de la postguerra, es fixà com a objectiu d'emigrar-hi ell mateix, però per fer-ho necessitava doblers.

La setmanada guanyada a la fusteria, com de costum, la donava a sa mare, qui li cedia cinc duros per al cinema i petites despeses. A Meteorologia li donaven cinquanta cèntims diaris durant el servei militar. El seu company de feina, en Nito "Meti", començà a treballar els vespres dins el soterrani de ca seva, fent mobles principalment, i en Tòfol s'hi va afegir de bon grat, de vegades fins les tres de la matinada. Acabat el servei, en Tòfol va fer feina a ca n'Arnau, una fusteria de s'Arraval, però sense deixar de treballar els vespres amb en Meti.

Amb el que guanyava els vespres va aconseguir aplegar mil pessetes amb les que poder anar-se'n a Alger. Però abans havia de passar per la comissaria del carrer Sant Ferran de Maó, on, de mala gana i pitjors maneres, li van donar el passaport al cap de mig any. Proveït amb una vella maleta plena de roba, partí als vint anys, el setembre de l'any 1950. De Maó es dirigí a Palma, on embarcà en direcció a Alger amb un avió Bristol 170, el mateix model que havia inaugurat la línia Maó-Barcelona quan ell era meteoròleg del vell aeroport, un aparell de nas grosser que s'obria en unes grans comportes per carregar les maletes i una capacitat per quaranta persones.

FUSTERIA ALGER
Tot i ser un lloc desconegut, com ho era per ell la llengua francesa, la seva arribada a Alger només era relativament "a l'aventura", ja que allà l'esperava en Pepe Fortuny, qui abans d'anar-se'n a Alger tenia la barberia de la plaça del Príncep, de Maó, al costat de can Ulldemolins. En Pepe era casat amb Mercè Ballester, tia de la seva al·lota, Montse Melià, amb qui s'havien conegut quatre anys abans.

Els Fortuny, que havien vingut a Menorca no feia gaire temps, vivien amb els seus fills Emile i Francine en el carrer Constantine de la població d'Hussein-Dey, situada ran de la badia d'Alger, a set quilòmetres de la capital, però amb un interregne molt poblat i de forta presència menorquina.

Els primers dies dormia a casa d'aquests parents, però ell havia emigrat per fer feina i progressar, així que prest demanà si hi havia una fusteria pels voltants. Emile Fortuny l'acompanyà a una fusteria ubicada a un centenar de metres, dins una travessia dels mateix carrer, on el presentà al mestre, M. André Eichenne, amb qui no s'entenien gaire, però va poder apreciar el seu domini de les màquines i l'ofici. El dilluns començà a fer feina amb una màquina perillosa però que ja coneixia, treballaven per xalets del voltant. A més del mestre, al taller hi havia dos moros i un italià. Cobrava 250 pessetes diàries, el mateix que guanyava per setmana a Menorca.

Ben prest deixà de dormir a casa dels concos, va habilitar un quartet dins la mateixa fusteria amb un llit, un armari i una aixeta.

PRESA DE CONTACTE
Al principi sortia pels carrers acompanyat per n'Emile, qui parlava i parla menorquí –té quasi 90 anys i viu a Toló– amb ell i a la feina va aprendre les primeres nocions de francès. També va conèixer tota la seva família d'Alger, "una muntanya". Sempre demanava pels "maonesos" o menorquins, abundants pels volts d'Alger. Molts d'ells conservaven el salat català de Menorca.

Com és sabut, a la primera onada migratòria s'hi van sumar molts pagesos, als quals es donava terra per conrear, però també en van acollir menorquins d'altres oficis. En Tòfol va conèixer pagesos descendents de la primera onada, com delaten els seus llinatges, però també algun que hi emigrà passada la Guerra Civil, com un tal Benet que estava a sa Rovellada de Dalt. També es feien molt amb Joan Guàrdia, que era sabater, ofici ben representat a l'Algèria "menorquina". Un cas més singular és el de Joan Pons Pieres, de la família que solia coure sitges de carbó on ara hi ha l'aparcament de la costa de Can Doga (Vassallo), aquest home treballava als pous de petroli de Colomb-Béchar, dins el sud desèrtic.

Un familiar de l'avi Tòfol, de nom Antoine, mobilitzat a la Guerra del 14 (I Guerra Mundial) per l'exèrcit francès, hi va perdre una cama; en Tòfol –el nét– encara el va conèixer, com també un matrimoni menorquí format per Sebastià i Àngela, que vivien a Kouba, poble proper a Hussein-Dey, ell havia quedat cec en caure-li un pi amb les fulles punxegudes.

CASAMENT A DISTÀNCIA
Des d'un bon principi la intenció d'en Tòfol –compartida evidentment– era d'aconseguir una estabilitat laboral i econòmica a la nova terra de promissió, i casar-se amb la seva al·lota, Montserrat Melià Ballester nascuda el 1931, la menor de tres germanes: Niní, Amparo i Montse. Els seus progenitors eren Maria Ballester i Mevis Melià. Aquest menava el verger de sa Font d'en Maria, on unes coves serviren de refugi en temps de la guerra.

Abans d'anar-hi la seva dona, en Tòfol deixà el quartet habilitat dins la fusteria de M. Eichenne i llogà una habitació amb una finestreta amb reixes als baixos d'un xalet, a dos-cents metres de la fusteria. Mentrestant els enamorats s'escrivien cartes que podien estar un parell de setmanes a arribar. Un altre requisit previ indispensable per part de na Montse va ser el de complir l'anomenat "servei social", una preparació al paper subaltern de la dona dins el matrimoni, afavorit pel règim franquista.

Finalment arribà el dia del seu casament, que es va dur a terme per poders a través del consolat, amb en Tòfol a Alger i na Montse a Maó. Finalment podrien viure junts a la nova terra que els acollia, com abans ho havia fet amb anteriors generacions de les dues famílies.

–––

adsintes@telefonica.net