Una expansió continuada a Alaior (1773-1818)

Pel que fa a la distribució de les vinyes dins del terme, i deixant de banda 83 parcel·les que no sabem on es situaven, s'observa que els tres paratges amb més superfície ocupada pels ceps eren els situats al nordest del camí del Kane (Camp Siquiat, Sant Llorenç, Son Puig), al nord d'aquest camí (Biniatzau, s'Artiga i Llimpa) i el poble d'Alaior i les terres situades més prop seu. Aquestes tres zones suposaven el 48,6% del total de vinya del terme. A una certa distància es trobaven les terres de la zona de s'Almudaina i Biniguarda, així com els plans de prop (Campàs i Binixabó) i als camins del sud (Llucassaldent, s'Alblegai i el camí del Rafal i Torralba), que en conjunt representaven el 32,7% del total. En total, aquests set indrets acaparaven el 81,3% del total de la vinya del terme.

La superfície mitjana de les parcel·les era de 0,34 has, bastant inferior a les 0,42 del 1723 i existien diferències territorials, ja que les vinyes de prop dels plans (Campàs i Binixabó) tenien una superfície mitjana bastant més gran que la resta, mentre que les de s'Almudaina i Biniguarda i el camí de s'Alblegai eren molt més petites. Aquestes vinyes eren propietat de 432 viticultors, la majoria dels quals eren petits propietaris, ja que l'extensió mitjana que posseïen no arribava a la mitja hectàrea i el 60% tenien entre 0,25 i 1 ha. Només hi havia nou viticultors que tinguessin més d'una hectàrea i mitja de vinya. De fet, el major propietari era Joan Olivar, qui residia a Maó i tenia 3,33 ha de vinya a Binixems. El segon sí que vivia a Alaior; era Jaume Piris Febrer, qui tenia 3 ha, la majoria al camp Llinyà

El darrer punt de referència d'aquesta època ens el proporciona una font diferent: l'Estadística de Casanello (1818) que, si bé possiblement també es devia fer amb les declaracions dels propietaris, proporciona una informació molt més completa que inclou l'extensió en quarteres, a més del nombre de ceps i el valor fiscal.

Segons aquestes dades, la vinya d'Alaior va créixer entre el 1773 i el 1818 un notable 66,4%, el que suposa 3 ha per any, un ritme molt superior al del període anterior i de fet fou el terme municipal de Menorca que va créixer més. L'extensió mitjana de les parcel·les va augmentant molt (41%), i tot i que la tendència a tota Menorca fou aquesta en cap municipi es va donar un creixement tan gran.

Tanmateix, aquest creixement es va focalitzar en molt pocs indrets, que es devien especialitzar en el conreu de la vinya. Hi destaca especialment el nord de camí de'n Kane i concretament Sant Miquel, que va esdevenir la principal zona vitícola del terme. També es va expandir de forma important la zona situada més a l'est d'aquesta, especialment els terrenys de Son Plantes i Sant Llorenç de Binixems, que es col·locà en el segon lloc. La zona del plans coneguda com el Campàs va experimentar un creixement similar i es situà en tercer lloc. Finalment, els ceps es van multiplicar per Binialfús, on el 1773 hi havia poca vinya, per la qual cosa quasi va igualar en importància a Biniatzau, on com a altres indrets la vinya plantada no va variar gaire. Aquests cinc punts concentraven el 73,4% dels ceps del terme.

Aquest creixement es va fer plantant vinyes més grans, cosa especialment notable a Sant Miquel i Binialfús i també molt remarcable a altres indrets (camí de s'Alblegai, Llucassaldent, Son Planes i Biniguarda), la qual cosa ens fa pensar que, a diferència del que succeïa a la resta de l'illa, els propietaris més acomodats van protagonitzar la plantació de vinyes. Potser d'aquesta manera només ocupaven un protagonisme que a altres termes de l'illa feia anys que tenien els grans propietaris, perquè, malgrat tot, la gran majoria dels vinyaters eren petits: les propietats d'entre 0,2 i 1 ha suposaven el 69% del total del terme. Els grans propietaris, aquells que tenien vinyes que sumaven més de dues hectàrees només representaven el 13,4%, això sí concentrades en només setze individus. No de forma casual els dos primers viticultors Joan Olivar (5 ha) i Josep Mir (4,17 ha), eren residents a Maó.

Una particularitat de la distribució de les vinyes a Alaior és que hi ha un conjunt de paratges on hi havia quantitats significatives de vinya i que actualment ens són desconeguts i no sabem on se situaven, tot i que la majoria ja han estat recollits per Mascaró Passarius al seu Corpus de Toponímia de Menorca. Són els casos de Son Estric, on hi havia cinc vinyes que ocupaven prop de dues hectàrees; el pou del penjat, on el 1773 hi havia 15 vinyes amb una extensió total de 4,5 ha; el pi d'en Llobera, on el 1818 hi havia sis vinyes, que ocupaven més de dues ha o el camí de la Pedregossa, on el 1818 es van plantar 13 vinyes amb una extensió de 3,6 ha. Açò sense comptar fins a una dotzena de noms poc coneguts on hi havia una o dues vinyes. Aquests topònims els hem de considerar restes de la important activitat vitícola que es desenvolupava al terme d'Alaior.
Aquestes dades són coherents amb les noves vinyes plantades aquests anys a Alaior les quals coneixem, gràcies a què els propietaris les havien d'inscriure per gaudir de l'exempció del pagament del delme. Entre els anys 1810 i 1816 es van plantar una gran quantitat de ceps, 31,5 ha (4,5 ha anuals). El ritme de plantació va anar baixant els anys següents: entre 1817 i 1820 només van ser 6,5 ha (1,6 anuals) i de 1821 a 1838 un total de 8,2 ha (0,45 ha per any), uns valors semblants als del 1808 i 1809 en què es van sembrar 0,6 ha cada any. En conjunt, Alaior fou el poble en què es van plantar més vinyes de tota l'illa (el 44% del total).

Per tant, l'expansió principis del segle XIX va portar a la vinya d'Alaior al seu punt més alt. A partir d'aquí la crisi econòmica que patí Menorca, causada pel Decret de 1820 que prohibia la importació de grans i estroncava les activitats marítimes que fins aquell moment havien estat la base de la prosperitat de l'illa, van provocar que la viticultura iniciés una decadència de la qual ja no es recuperaria.