Educació i desigualtat

Fa 40 anys, a Menorca tots érem pobres. Vivíem del camp i sortir a fora a estudiar era una opció a la qual pocs (i poquíssimes) s'hi aventuraven. De llavors ençà hem vist com l'educació ha estat l'ascensor social que ha permès augmentar la renda, el nivell cultural i avançar vers una societat més meritocràtica.Però aquesta afirmació, que per molts és evident, per altres no ho és tant. És l'educació un factor tan clau per a la igualtat social?

Per tant, és tan prioritari invertir-hi?

D'una banda les investigacions conclouen que sí. Per exemple la de la Fundació Bofill sobre Educació i mobilitat social, ha demostrat que Catalunya entre 1955 i 2009 ha tingut una alta taxa d'ascens social —comparable a Suècia i Holanda— gràcies a l'educació. Un fenomen que molts menorquins podem certificar com a propi. O les del sociòleg Erick A. Hanushek, que diu que un país amb resultats educatius baixos no té futur econòmic. O el Nobel d'Economia James Heckman: Un dòlar invertit en un fillet de 3 anys en una bona escola infantil genera 7 dòlars al cap de 20 anys.

D'altra banda, destaquen una por. D'ençà de la crisi (2009) les diferències entre rics i pobres no han fet més que augmentar i el risc de descens social s'ha equiparat a totes les edats. I proposen solucions per a fer de l'educació l'eix de la transformació social. Segons una investigació feta a 20 països per l'OCDE, s'hauria de:

Seleccionar millor qui val i qui no per ser mestre i donar-los una bona formació inicial i permanent.

Tenir estructures de decisió democràtiques i una forta cultura d'autoavaluació. Un ministre que escolta els experts i inspectors, els inspectors als directors, els directors al Claustre i els professors als fillets (els més implicats).

No estar sotmesos als canvis polítics sinó tenir acords amb una garantia d'estabilitat mínima de 7 anys.

Fins aquí les investigacions. La realitat és que a les Illes Balears no ens podem enorgullir de cap de les tres condicions. Les decisions importants sobre com a què i en què invertir estan sotmeses a les ocurrències del partit que governa, sense un grup organitzat capaç de plantejar alternatives a unes propostes que no solen estar basades en el coneixement sinó en promeses de partit.

D'una banda les de la dreta, que, en el cas de les Illes, es pot resumir amb el: No hi ha dobbers. No hi ha dobbers per la calefacció, ni per beques, reforços o el PAIRE, però sí per renovar les urbanitzacions (2M d´€). Decidir és prioritzar.

La dreta basa les seves decisions en dues afirmacions:
1. Que l'educació no pot fer molt per combatre la desigualtat perquè el rendiment depèn de la genètica o la família.Sin complejos.

2. Que la causa dels mals resultats és l'elevat percentatge d'alumnes immigrants. Mentida. La Rioja (amb un 13% d'immmigrants) o Canadà (amb més d'un 30%) van davant.

L'esquerra creu:

Que retallar en educació és retallar en igualtat social. Que la qualitat d'un sistema educatiu rau en la forma com tracta els que fracassen.

Que l'educació pot combatre la desigualtat. Però no acaba de posar-se d'acord en els camins. El camí és invertir bé més que invertir molt (a partir d'una certa quantitat), com ha demostrat PISA, un argument que ha emprat la dreta tergiversant-lo com a excusa per baixar la inversió.

A les Illes, després que ens traspassessin les competències, no hem estat capaços de posar-nos d'acord per fer de l'educació una prioritat nacional.La prioritat ha estat viure bé,com si el món acabés de començar, com si no vinguéssim d'un passat precari i premodern, com si no fos necessari (i complicat) dedicar molts esforços a coordinar-nos.

Ha estat un problema dels qui tenien responsabilitat política, però també dels que som a la base.

Per què els inspectors, la universitat i l'administració educativa seguim anant cadascú pel seu vent? 30 anys després? Qui representa els mestres i els equips directius? Quina força tenen davant l'administració? Si s'apliquen les mesures de la dreta, a la gent normal dels pobles petits els serà més difícil que els seus fills puguin sortir a estudiar. Què més haurà de passar perquè ens hi arromanguem?

Si no ens unim, l'amnèsia del passat ens robarà el futur.
–––
Es pot llegir l'article complet,
amb referències a les fonts, a http://bit.ly/yteTjn.