Val més callar

Coromines va escriure 'Les presons imaginàries', un llibre autobiogràfic sobre el procés de Montjuïc de 1897, que li va costar la presó i l'exili. Va ser la primera experiència amarga que el va convertir en un personatge disputat i vilipendiat. A la llum dels seus escrits i del que explicaria anys més tard el seu fill, l'insigne lingüista Joan Coromines, potser el seu silenci no és tan mal d'entendre. Al llarg de la seva carrera política havia pres decisions equivocades, com l'aliança amb l'inefable demagog Alejandro Lerroux. Però quan la controvèrsia entorn seu, que vostè qualifica de polèmica llargament i insidiosament cultivada, va degenerar en vociferacions primàries, en injúries bilioses, es comprèn que Coromines, un home culte, seriós, honest i sencer, preferís el silenci, evités d'entrar en disputes infructuoses i es dediqués a fer la seva —i a fer-ho bé. Perquè davant determinades opinions, val més callar. Al final, el temps posa les coses i les persones al seu lloc.

A Menorca fa prop d'un any se'n va inaugurar una, de presó. Gens imaginària. Les vicissituds del debat sobre l'obertura d'aquest centre m'han fet pensar en el testimoni de Coromines i en el retrat que vostè en fa. És possible que en el procés de gestació del centre penitenciari de Menorca hi vagi haver errors, sobretot de comunicació, però l'actitud combativa i instigadora que han adoptat els líders del Partit Popular menorquí fa literalment oi. Sempre que s'instal·la un servei públic poc desitjable sorgeix una reacció en contra d'una part dels ciutadans. És comprensible. Però que un dels principals partits polítics agafi aquesta reacció com a bandera i tiri gasolina damunt el foc, ens situa davant un cas d'oportunisme de baixa estofa.

Malgrat aquesta actitud irresponsable i la propaganda antisocial que s'ha escampat, hi ha molta bona gent compromesa amb els interns que compleixen condemna a la presó menorquina. Aquesta gent ha mantingut una actitud semblant a la del senyor Coromines, evitant de caure en provocacions i preferint el silenci abans d'entrar en controvèrsies que no durien a res. Com el director del centre, consideren que cal apropar la presó a la societat per desmuntar arquetips.

La Pastoral Penitenciària del Bisbat de Menorca, els voluntaris que hi ofereixen algun servei, ciutadans sensibles i responsables que, des del seu silenci actiu, ens donen una lliçó de civisme i de moral pública.

El darrer exemple és el d'un equip de bàsquet de Ferreries. Fa uns dies, per iniciativa dels entrenadors, un grup de jugadors d'entre 14 i 17 anys van visitar la presó i van jugar un partit, mesclant en els dos equips els interns amb els joves esportistes. "Ha estat l'experiència més gran de la meva vida", comenta un d'aquests al·lots. "Una experiència fantàstica", diu un altre, subratllant que el que s'han trobat no té res a veure amb la imatge estereotipada de les pel·lícules.
Som conscient que amb aquestes lletres faig el contrari del que aplaudesc com l'actitud més noble i eficaç —la del silenci actiu i el testimoni— per desmuntar discursos que neixen de la ignorància, l'egoisme, les ganes de provocar o una mal dissimulada mentalitat d'exclusió social. Dic que val més callar, i en canvi no me'n call una. Però després de donar-hi voltes he cregut, com el personatge d'una paròdia televisiva, que algú ho havia de dir. En aquest punt em sent molt a prop de vostè, que sempre va evitar de posar-se d'exemple de res i va optar per fer de la seva escriptura una mena d'exercici notarial, de testimoni d'una època, encara que açò l'empengués cap a la solitud.
Fins la setmana que ve, si Déu vol.