Els diaris (de paper) han de trobar el seu paper

En un diari vaig veure fa poc un acudit significatiu: Dues persones contemplaven gelades la gran muntanya de diaris sense vendre en un expositor. A la portada, un titular a quatre columnes: "Fa fred". Aleshores, un dels dos personatges diu a l'altre: "Ho sé des d'abans d'ahir gràcies a Internet!".

Què podem fer, doncs, per reflotar el valor de la premsa escrita? Com en podem sortir de la crisi? Jeff Jarvis és un periodista nord-americà autor de diverses obres i director del centre Tow-Knight que treballa per un periodisme empresarial a l'escola de periodisme de la Universitat de Nova York, el qual acaba de publicar un article a The Guardian que aborda aquest problema.

Els continguts
La primera pregunta que es fa és clau: No és possible que els editors de diaris no hagin encertat a l'hora de definir els continguts? És cert que els diaris produeixen continguts –és el seu paper-, però el gran valor dels mitjans de comunicació en general no resideix tant en el que produeixen –assegura Jervis- com en el seu efecte induït: el de senyalar els centre d'interès de la gent, el de tenir credibilitat, el de tractar els grans temes i el d'estar atent a les darreres tendències.

L'èxit de Facebook, Google o Twitter rau en el fet que són generadors de senyals. És així com aquests mitjans actuen: fent servir aquests senyals per fornir altres continguts i altres serveis. El seu negoci no radica tant en els continguts com en la seva capacitat per relacionar aquests amb els interessos de la gent.

Els directors de diaris consideren els continguts com una raresa que només ells produeixen i controlen, mentre que Facebook i Google creuen que hi ha continguts a tot arreu: a les obres de creació, als xafardeigs i també a les relacions més insignificants que es produeixen en el transcurs de les nostres vides.

Aquests mitjans, doncs, consideren el contingut com un recurs (un producte) abundant que cal apreciar i explotar.

El problema és que els diaris clàssics no s'han concebut per fer relacions, perquè van néixer a una època fonamentalment industrial, no en una de serveis (com la d'avui). Difícilment els directors dels diaris coneixen els seus lectors, els quals consideren com a simples lectors, però mai com a possible creadors de notícies o col·laboradors. Els directors dels diaris no tenen mitjans per reunir i analitzar les dades referents a les activitats o als centres d'interès d'aquests lectors a títol individual, ni tampoc per actuar en funció d'aquestes activitats o interessos. El producte dels diaris –el seu contingut- no està fet per això, és un producte de masses.

Avui, els editors de llibres i de diaris han fet, és cert, un esforç per adaptar els seus continguts a les noves eines, convençuts que aquestes els poden ajudar en aportar als seus productes el moviment, el so o fins i tot la sensibilitat tàctil, però els llibres que aquests editors produeixen, els diaris que aquestes editorials treuen al carrer, continuen essent llibres, revistes o diaris (encara que s'hi pugi accedir digitalment). Són, doncs, pràcticament el mateix que treuen en paper. Per tant, el camí que els manca per recórrer és encara molt gran.

Per què els diaris es diferencien de les plataformes digitals?
Jeff Jarvis diu que els editors de diaris s'haurien de demanar el següent: en què radica el seu valor? Quines necessitats satisfan i quins problemes comporten?

Quina activitat exerceixen realment? Com tenen cura de la seva comunitat? Com poden fer el negoci?

Ell suggereix que els diaris s'haurien de considerar com a plataformes que permetin a aquestes comunitats dur a terme els seus projectes. Per tant, és fonamental que els proporcionin el que tenen necessitat de saber. Un cop hagin decidit això, hauran d'utilitzar les eines que permetin a la gent compartir aquests continguts.
De fet, aquestes eines ja hi son: es tracta del Twitter, del Facebook, dels blogs, de YouTube..., mitjans que asseguren la circulació d'una gran quantitat d'informació. Per tant, el paper dels diaris no és d'imitar aquests mitjans, sinó d'aportar un valor afegit a aquest flux informatiu. Com? Doncs identificant els grans temes que cal tractar, cercant els testimonis i els experts que els puguin explicar, desplegant i completant aquests temes, subratllant-ne la qualitat, confirmant o invalidant determinats elements en joc (i això implica haver de mullar-se), i afegint-hi contingut o bé organitzant-los. I això perquè la major part d'aquestes "funcions" que pot fer un diari no les trobem en el flux informatiu dels mitjans a què abans he fet referència.

És aquí on els diaris poden aportar un valor real a les informacions: fent reportatges, intentant treure els temes –les matèries- que no es tracten en profunditat en aquells mitjans o de les quals encara no s'ha trobat una resposta. Més encara, Jarvis pensa que els diaris no haurien de ser tant productors com acceleradors de les notícies.

Què els permetrà ser rendibles?
És la pregunta final: Pot ser rendible un diari ben dirigit? Jarvis pensa que cal fugir dels antics models de finançament i s'ha de cercar un nou model basat en l'eficàcia. Tots sabem que produir és molt car, mentre que compartir no ho és. I això és el que fa Facebook: compartir. Per això arriba a mil milions de persones amb un personal equivalent al d'un gran diari. Per tant, els diaris tradicionals han de fer valer la diferència, el valor únic que comporta saber fer un bon periodisme (en els termes que ja he exposat) essent en el lloc de la notícia, arribant a una comunitat ben determinada (cal saber, per tant a qui es dirigeix el diari), i essent fiables.

En la mesura, doncs, que millori la relació amb la comunitat a qui el diari es dirigeix, més bé la servirà, i tan com més bé la conegui, més senyals generaran els seus continguts que seran de profit per als serveis que la comunitat utilitza. Amb això, el diari augmentarà de valor i aquest acreixement comportarà un plus en la publicitat. Simplement, perquè el diari servirà els interessos dels seus lectors.

En fi, que Jeff Jarvis no és tan pessimista com alguns editors que jo conec, i creu que els diaris (de paper) poden reeixir si són capaços de trobar el seu paper –com l'han trobat les agències digitals-. En definitiva, si són capaços d'enfilar el camí que els permeti trobar el seu lloc en el món. Únic que els permetrà la comercialització del producte.