Hume

Segons David Hume la Raó pot emetre judicis (constitutius del coneixement científic) però no té capacitat de moure a l'acció. Si el coneixement racional no és motor de l'acció, aleshores què ens empeny a elegir i actuar?. La pregunta pressuposa una concepció de la naturalesa humana cognoscible per la via del coneixement empíric. Ens hem de situar en el marc del pensament il.lustrat. Kant agraeix a Hume haver-lo despertat del somni dogmàtic de la Raó. En què consistia aquest somni dogmàtic? Doncs en pressuposar acríticament la capacitat de la Raó d'accedir al coneixement de "la realitat en si" (també anomenada per Kant "realitat noumènica"). En la pràctica Kant es referia a la possibilitat de constituir la Metafísica en una ciència. La metafísica tradicional havia tractat, com a mínim des de Sant Tomàs, de les "qüestions últimes", bàsicament l'origen del món, la immortalitat de l'ànima i l'existència de Déu. Per bé que des d'uns postulats que es volen "racionalistes" Descartes havia pretès "resoldre" aquestes tres qüestions pròpies la filosofia entesa en sentit metafísic. L'obra crítica de Kant (fonamentalment la Crítica de la Raó Pura) es proposa com a objectiu desmentir aquesta pretensió. Kant mateix fa explícita la seva conclusió negativa: la Raó humana (en el seu "ús teòric") no pot accedir per definició al coneixement objectiu més que en la mesura que el produeix mitjançant les "categories", la qual cosa porta a la necessitat de diferenciar dos sentits de la paraula "realitat": la fenomènica o realitat objectiva i la noumènica o realitat en si. Però només la realitat "fenomènica" pot ser "coneguda", mentre que la realitat noumènica únicament por ser, en paraules de Kant, "pensada". De fet, la necessitat de "pensar" la realitat en termes últims és una exigència de la raó (teòrica) mateixa en la mesura que vol conferir un horitzó i una unitat de conjunt a la totalitat del seu "saber". Però, per definició, "allò en sí" és el que Kant anomena una sola "idea regulativa", que no constitueix com a tal "objecte de coneixement", ni per tant pot ser convertida en ciència. Aquesta conclusió, que sembla aparentment negativa, segons el mateix Kant, es retorna positiva quan ens adonem que la Raó, esporgada de les seves pretensions metafísiques, es posa de manifest de manera més clara que mai, en el seu ús "pràctic". Aquí és on apareixen les diferències de fons amb el pensament de Hume. L'ús pràctic de la raó és concebut per Kant com a "principi de determinació de l'acció" per mitjà de "la llei moral". La llei moral no requereix d'un procés previ de fonamentació com ho serien l'existència de l'ànima, per exemple, en un sentit objectiu. Constitueix, més bé, "una dada de la consciència", o, en un llenguatge més acadèmic, un "factum de la Raó". La Raó humana és legisladora en sentit teòric (estableix "a priori" la possibilitat d'un coneixement del món per mitjà de lleis la validesa de les quals seria universal i necessària). Però la Raó humana és legisladora també en sentit "pràctic", donat que es mostra com a racionalitat (oposada a la primària "inclinació natural" dels homes) en la mesura justament que fa present la "necessitat" (com a llei de validesa igualment universal i necessària) del seu "deure" com a font de moralitat més enllà del condicionants empírics de la "conveniència" fenomènica de la naturalesa dels homes. És com si la Raó (tant en el seu ús "teòric" com "pràctic", ara convenientment delimitats) ens "aixequi" per damunt del regne de la necessitat natural propi de l'home mancat de tota educació (o d'una educació no "aixecada" a l'alçada de la condició i dignitat pròpia de l'home). Aquí es posa de manifest, encara que sota una modalitat distinta, el caràcter il.lustrat del pensament de Kant. Per a Hume l'home amaga en la seva naturalesa un "sentiment moral" que ens mou a la compassió (i a la moralitat) per un moviment d'"empatia". Per a Kant, la moralitat no deriva d'un fonament empíric sinó "transcendental", la qual cosa significa que forma part dels "aprioris" de la Raó.