Sa romana no en treu més

També és cert que quan apareix un polític que demostra alçada de mires i bones aptituds per manejar amb seny i eficàcia els afers dels seus administrats, li dedica elogis entusiastes. El seu màxim referent és Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya entre 1914 i 1917. El senyor Prat tenia tot el país dins el cap: sabia a on volia anar, i què volia fer per arribar-hi. De bon començament va tenir clar que havia de posar en els llocs clau les persones més adequades, que sovint no eren de les mateixes idees polítiques d'ell. Vostè ens ho recorda: allà on veié una capacitat, allà dirigí la vista; acceptava totes les iniciatives útils encara que tinguessin una procedència diversa del seu propi ambient, fins el punt que els grans col·laboradors foren gent que no era del seu partit.

Em tem que no podem predicar les mateixes virtuts dels actuals mandataris de les institucions menorquines i autonòmiques. Començant pel nomenament d'assessors —suposant que en fes falta cap: el seu mèrit principal és tenir carnet del partit. La capacitat, en canvi, és com el valor a la cartilla militar: se suposa.

I no són només els assessors. Just començada la legislatura, els representants d'una entitat que manté un important conveni amb una conselleria van anar a visitar el nou responsable; els va reconèixer que d'allò que li parlaven no en tenia ni idea, però confiava donar continuïtat al conveni. Sense comprometre's, perquè no sabia com quedaria el pressupost de l'any que ve.

Poc temps després, el responsable d'un altre departament va convocar una reunió d'experts; tots ells li volien escoltar les línies mestres de la nova etapa, però després del bon dia i d'agrair-los l'assistència, el convocant va obrir el torn de paraules: "Vosaltres sou els entesos. Ja direu què hem de fer. Si trobam els doblers, ho farem". Com que al polític no li van agradar algunes de les propostes que va sentir, va criticar que determinats assistents haguessin emprat la trobada per fer política. Textual. La persona que m'ho explicava, que havia participat a la reunió, disculpava el polític: "mesquí, sa romana no en treu més".

Acabaven d'aterrar, dirà algú. Encara havien de prendre el pols a la situació, s'objectarà. D'acord. Al darrer ple del Consell Insular —fa poc més d'una setmana— el conseller d'ordenació del territori afirmava que encara no saben què volen fer amb el Pla Territorial Insular. Que fort: després d'anys de matraca culpant el PTI de ser la causa de tots els mals sabuts i imaginats que pateix Menorca, podíem pensar que els nous inquilins de la plaça Biosfera ja tindrien dissenyada l'alternativa. Idò es veu que no. Després de mig any de govern amb una còmoda majoria absoluta, encara no saben què volen fer.

Diuen que són liberals. La seva gran promesa era acabar amb l'intervencionisme excessiu de l'anterior govern per donar protagonisme a la societat i posar Menorca en marxa. Bé, ara començam a entendre què volien dir. Per no prendre mal, potser convengui recordar el que li va dir vostè al seu amic Josep Valls, de Figueres: "els liberals es presenten com a promotors de felicitat. Però a l'hora de governar no faran res i haureu d'anar sempre amb la por que us fotin la cartera en el moment més impensat".

Fins la setmana que ve, si Déu vol.