L’eterna "bombolla" de l’asfalt

Any darrer any, la patronal hotelera de Menorca elabora un llistat indicatiu de l'estat de les infraestructures dels nuclis turístics de l'Illa. És una lectura decebedora doncs, per molt dubtós que sembli, el llistat sol ser pitjor o el mateix que en el període anterior. A les cròniques carències de voravies, sempre nues si més no insuficients, els resultats de la investigació anual indiquen deficiències impròpies d'un arxipèlag aparentment ric on, com recordaran, no fa masses anys que la publicitat governamental ens anunciava que "ho teníem tot per a tenir-ho tot".

En efecte, a Menorca tenim una majoria dels centres d'estiueig amb les esteses elèctriques i de telefonia sostingudes amb pals de fusta, pilones de formigó o altres artefactes habituals en aquets paratges destinats a desenvolupar el turisme, la principal font d'ingressos de la economia insular. També l'enllumenat públic de les zones turístiques sol presentar un lamentable estat i, en general, es desconeix l'existència de qualsevol xarxa subministradora de gas. Com és costum, les aigües de pluja caigudes del cel transcorren lliures pels carrers en un incert camí vers la mar. També tenim assentaments mariners com sa Mesquida, es Murtar, Macaret, s'Altra Banda des Port de Maó, etc., on no hi ha aigua corrent i es requereix d'un servei de transport rodat per proveir els aljubs de la població des de fa cent anys. En general, el mobiliari de les urbanitzacions sembla entendre's com un luxe prescindible i, per tant, és un element estrany en el paisatge. Per últim, la gran carència, sovint es viu sense xarxes de clavegueres, tot provocant la contaminació dels aqüífers al filtrar les aigües residuals en el propi terreny. A major gravetat, davant els problemes ambientals que es deriven, una directiva dels països membres de la Unió Europea va fixar el passat mes d'agost com a data límit per a la concessió de llicències d'obra de nova planta en conjunts residencials on manqui una depuradora autoritzada i connectada a la corresponent xarxa de sanejament. Atesa la situació i els posteriors efectes negatius sobre el sector de la construcció illenca, ja prou malmès per la "bombolla" immobiliària, els nostres governants s'han afanyat a decretar una moratòria pels propers dos anys. Però... i després? (1)

Així les coses, al no disposar dels serveis bàsics que des d'antuvi fixa la legislació vigent, no resulta sorprenent que els nous destins emergents de la indústria de l'oci segueixin aprofitant les cotes de mercat que Menorca perd.

Però no tot el panorama és tan calamitós. També és de justícia lloar certes intervencions programades des dels Plans de Dinamització de l'Oferta Turística (PDOT), on l'aportació dels fons estatals i autonòmics i l'excel·lència en el disseny d'uns tècnics competents es combinen per actuar en àmbits estratègics situats a primera línia de mar. Al meu entendre, són protagonistes d'un notable salt qualitatiu els casos dels passeigs marítims dels ports de Maó i Ciutadella, la creació de l'itinerari costaner de Sant Tomàs i Sant Adeodat, o les intervencions a les platges de Cala en Porter o de Cala Galdana, exemples tots ells de la renovació urbanística per mitjà de infraestructures especialment atentes a la fragilitat del context.

No obstant, el caire puntual d'aquestes iniciatives públiques resulta insuficient per garantir la qualitat d'una oferta turística suportada en uns teixits urbans desatesos que, com deia al inici, reclamen l'urgent posada al dia d'unes infraestructures absolutament caduques.

Certament, és per les raons apuntades que no sempre em resulta fàcil comprendre els objectius o les prioritats de les polítiques d'inversió pública a les nostres Illes. No faig referència a l'estat dels centres escolars on, només a Menorca, les dades de l'any passat indicaven la presència de trenta aules prefabricades o "barracons" per l'acomodament dels alumnes, ni vull assenyalar les precàries condicions de la majoria de les nostres instal·lacions esportives i d'oci, ja siguin marítimes o en terra ferma. Tampoc faré ara incidència a l'ofegament econòmic i social que viu la població menorquina a mans de les companyies d'aviació i del transport de mercaderies i on cal esperar que qualque dia es posi punt i final. En resum, no és aquest el text per denunciar que, segons les estadístiques més recents, el 20% de la població balear ja es troba dins els índexs de pobresa. Senzillament, en atenció al panorama urbanístic present, resulta difícil acceptar, per incomprensible, l'ordre de prioritats establert pels nostres governants més pròxims, no importen les sigles, a l'hora de decidir el destí dels diners a l'abast.

Si, tal com succeeix, les carències abans apuntades a les infraestructures turístiques són en bona part comuns a la resta de ciutats i pobles de Menorca, si el lamentable estat dels serveis urbans és un factor primordial per l'economia i la qualitat de vida dels ciutadans, quin criteri aconsella la manca de inversió per la creació i millora de les xarxes de serveis bàsics, en contrast amb la continuada despesa pública derivada dels Plans de Carreteres? Deixant a part unes qüestions mediambientals de la màxima importància, com entendre que eixamplar vies d'escàs trànsit, fer desviaments innecessaris per desmesurats i cars, perforar muntanyes amb túnels i bastir ponts per passar més cotxes o, en el major dels despropòsits mediambientals, abocar milions i milions d'euros al mar per construir un port artificial a quaranta quilòmetres d'un altre de natural, és el que realment urgeix a la població d'aquesta petita illa?

Mentre aquests darrers dies apareix a la premsa l'anunci de la convocatòria d'un nou concurs on participen 42 empreses constructores per seguir insistint en el mateix objectiu de sempre, un nou carril a la carretera principal, crec que ja va sent l'hora de reaccionar contra allò que, amb tota intel·ligència, algú ha qualificat com la "bombolla de les infraestructures". En el temps que ens toca viure, hi ha molts arguments per qüestionar la destinació d'aquest enorme cabdal de diners públics a un major consum de benzina i aglomerat asfàltic en un territori aïllat on hi ha pobles mancats dels serveis més elementals. Al meu entendre, el millor destí dels nostres impostos d'ara no són les empreses nacionals de la enginyeria pesada o la satisfacció dels interessos empresarials que defensen certes patronals del transport. Es necessari un canvi de criteri, una nova estratègia. No creuen que, abans que "millorar" certes carreteres sota un qüestionable concepte de progrés, és prioritària la reconstrucció dels serveis urbans i espais públics més immediats, és a dir, els que patim a diari en els carrers i places dels pobles i ciutats de Menorca?

Ho recordava Bonet, la cantautora mallorquina: "Aigo vos demanam, Senyor, i feu com qui no mos sent".