Homenots desconeguts

De fet, jo volia aprofitar la visita per furonar dins la seva biblioteca i els arxius del centre documentació, a la recerca d'alguna pista sobre un periodista d'origen menorquí, conegut de vostè i desconegut per la gran majoria de menorquins; l'únic paisà nostre que, junt amb Francesc de Borja Moll, vostè va convertir en un dels seus Homenots. Em referesc, ja ho sap, a Sadurní Ximénez.

Miquel Àngel Limón n'ha fet una recerca rigorosa i intensa. Qui va ser Sadurní Ximénez? Escriptor, periodista i corresponsal de guerra, viatger infatigable, bon coneixedor de la geopolítica i les relacions internacionals de la seva època, erudit en cultura clàssica, empresari colonial frustrat, políglota notori, primer traductor a l'espanyol de la narrativa d'Anton Txèkhov... De tot aquest bagatge en tenim notícies certes, però tanmateix la seva personalitat, el seu geni, la seva biografia real, se'ns presenten desfigurades per la presentació literaturitzada i fabulosa que n'han fet diversos escriptors, vostè entre ells i d'una manera especial. Què hi ha de cert i de fictici en el seu homenot Sadurní? Pío Baroja també li va dedicar unes pàgines a les seves monumentals memòries; com el de vostè, el relat de Baroja fa més olor de literatura sobre el personatge que de semblança objectiva de la persona. I no parlem ja d'aquells que, sense haver anat a les fonts, no fan més que repetir els llocs comuns d'una manera mimètica i acrítica. El repte de Miquel Àngel Limón és rompre aquesta crosta per arribar a poder dir alguna cosa certa de qui va ser, més enllà dels tòpics repetits fins avui, Sadurní Ximénez Enrich, nascut a Maó l'any 1853 i mort a París, atropellat per una moto, el 25 d'abril de 1933.

En fi: em vaig haver de donar un toc pels morros, perquè no vaig trobar ni un fil. Sort que Anna Aguiló em va estalviar la pèrdua de temps, informant-me que no es té notícia de cap epistolari entre vostè i Sadurní, o de cap altre escrit seu no inclòs a l'obra complet, en què hi fes alguna referència.

Però si no vaig trobar cap indici per seguir la pista de Ximénez, em va compensar abastament la descoberta de l'exposició temporal que aquests mesos es pot veure al segon pis de ca seva, dedicada a uns altres homenots desconeguts, periodistes com el nostre homenot menorquí. "A l'ombra de Josep Pla. Cinc escriptors-periodistes gironins de la República: Claudi Ametlla, Manuel Brunet, Agustí Cabruja, Jaume Gascon i Emili Vigo", es planteja com la recuperació d'aquests cinc homes, injustament oblidats, que van morir a l'exili o que van quedar silenciats a l'interior. La presentació dels materials de l'exposició i el recull de textos destacats empeny l'espectador a posar-se en situació, a fer-se càrrec del drama d'aquests periodistes enmig de les aspres circumstàncies que van haver de viure i suportar.

Per algú de la meva generació, el descobriment de l'experiència i el treball d'aquests periodistes no té relació amb els records personals, és clar, però respon al deure de restituir el seu testimoniatge a la memòria col·lectiva. L'impacte que ens provoca la seva trajectòria estroncada i silenciada ens ajuda a revalorar la llibertat d'expressió de què gaudim avui, en tant que no és una troballa fortuïta, un regal caigut del cel, sinó una àrdua conquesta que hem d'agrair, reivindicar i sostenir.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.