Ara Gadafi i abans Saddam Hussein i Ben Laden

1) El de conflicte armat, en el qual el dret internacional humanitari (el dit "dret de guerra"), estableix que l'assassinat selectiu (per exemple disparar des d'un avió contra un objectiu) no és il·legal sempre que aquest sigui un "combatent" o, si es tracta d'un civil, aquest "participa directament en les hostilitats".

2) Fora del conflicte armat, és el dret internacional dels drets de l'home que s'ha d'aplicar. I, contràriament al cas anterior, en aquest supòsit matar no és possible. Ara bé, l'Estat pot matar quan aquesta acció suprema esdevé un mal proporcional a la necessitat de protegir la població. Un exemple clar d'això seria el cas en què la policia no té més remei que disparar a matar contra un segrestador armat que posa en perill la vida de les seves víctimes o contra un foll que dispara a matar contra la gent.

S'han respectat aquests supòsits en el cas de Saddam Hussein, Ben Laden i Gadafi? La resposta és que no. Un no contundent. Tanmateix, en els tres casos, les "execucions" tenen una diferent naturalesa.

Saddam Hussein

Saddam Hussein va ser condemnat a mort per crims contra la humanitat per un Tribunal especial iraquià (TSI) el 5 de novembre de 2006 i executat a la forca el 30 de desembre del mateix any. Havia establert el TSI l'Autoritat provisional de la coalició, és a dir l'ocupant de l'Iraq, que actuava sota el lideratge dels Estats Units, i això comporta, sens dubte, un greu problema de legitimitat. D'altra banda, aquest tribunal no responia a cap supòsit previst a les normes internacionals i s'havia de considerar com a purament iraquià. La mort, doncs, del dictador es va produir en aquest cas després d'un judici, però un judici sense prou garanties. Per tant, no es distingeix excessivament dels dits assassinats selectius.

Ben Laden

El cas de Ben Laden, mort al Pakistan el 2 de maig de 2011 per un comando americà és clarament un assassinat selectiu. En aquest, la tesi oficial de la temptativa d'arrest que va acabar malament no s'aguanta si és que observem la naturalesa de l'operació. És inqüestionable que els Estats Units preferien matar Ben Laden que capturar-lo, fet que els hauria situat en un difícil trencaclosques: On el mantenien detingut? Qui el jutjava? Matar-lo era infinitament més simple, sobretot si tenim en compte la cultura judicial americana que és, en general, molt favorable a la pena de mort.

Cal tenir en compte que els Estats Units han practicat l'assassinat selectiu amb fluïdesa a l'Afganistan, a l'Iraq, al Iemen i al Pakistan amb atacs perpetrats per forces especials. El cas de Ben Laden ha estat el més mediàtic, però no és excepcional.

Muamar El Gadafi

En el cas de Gadafi, la situació és diferent de les dues anteriors. Les circumstàncies exactes de la seva mort no són prou clares si ens atenem a les informacions de què disposem avui. És, però, evident que no ens trobem davant d'un cas d'assassinat selectiu. En efecte, el passat 20 d'octubre, el comboi de 80 vehicles en el qual hi havia el qui intentava fugir de Sirte, va caure a mans dels rebels un cop va ser interceptat per dos avions francesos que li van disparar dos míssils. No sembla que Gadafi vagi resultar ferit, però sí el seu vehicle que va acabar essent pres per les forces rebels després d'un tiroteig. Tocat al ventre per una bala, Gadafi estava ferit, però era viu en el moment de la captura.
La versió oficial del Consell Nacional de Transició (CNT) és que va morir a conseqüència de les ferides, però les imatges que hem vist mostren que ell va ser maltractat i va morir d'un tir al cap que, segons un metge legal americà, va ser disparat a molt poca distància. Per això, l'ONU ha demanat que es faci una investigació i sembla que les noves autoritats líbies volen jutjar els assassins.

Qualsevol que sigui el resultat d'aquesta de l'enquesta o del judici, és evident que no estem davant d'un assassinat selectiu. Ben al contrari, sembla que els dirigents de la CNT pretenien detenir Gadafi i dur-lo viu a Trípoli, però que, en un excés de ràbia o bé en una pèrdua de control per part dels combatents, aquests van decidir venjar-se del qui havia estat el seu botxí i el van matar.

En aquest supòsit, si ens atenem a la normativa internacional, derivada de la resolució 1973 de l'ONU que autoritzava l'OTAN a "prendre totes les mesures necessàries per protegir els civils", perquè la mort de Gadafi esdevingués legal caldria provar que era "una mesura necessària" per protegir la població. I dubto que ho fos, si ens atenem als fets i a les imatges que tots hem pogut contemplar.

La conclusió

Si analitzem, doncs, les tres morts a què he fet referència –les tres produïdes en accions de diferent naturalesa- haurem d'arribar a una conclusió evident: les tres testimonien que hem acceptat (i justifiquem) com a principi la mort del "líder de l'enemic" (no sé com dir-ho d'una altra manera); ja sigui mitjançant un procés irregular, un atac selectiu o un venjança irracional no planificada. I en tots aquests casos ens trobem amb dues reaccions que oscil·len: la dels qui diuen simplement "ell s'ho mereixia" i es queden tranquils, qualsevol que sigui el procediment que s'hagi utilitzat, i la dels qui posen una objecció deontològica a aquestes morts i creuen que "ells" (encara que siguin uns sàtrapes) tenien dret a un procés i a un judici fet amb totes les garanties.

Pel que fa a l'avaluació jurídica i moral de la pena de mort, aquesta és ja una altra qüestió que mereix en tot cas una reflexió per a ella sola.