El paisatge i la mirada

Ara bé, s'equivocarà de llarg qui es pensi que l'únic que a vostè l'interessa del paisatge és el rèdit que hom en pot treure. No: la utilitat li afegeix gràcia i bellesa sempre i quan no deixi de ser un paisatge. Vostè elogia el pagès mallorquí —que descriu com a tenaç, treballador i intel·ligent— "perquè conserva el paisatge del país en un estat d'ordenació fecunda i, per tant, d'una gran bellesa". Per vostè, la bellesa creix amb la custòdia del territori. Quan, per contra, l'acció humana no millora el paisatge sinó que el destrueix, llavors s'enerva, i es queixa que aquest país sigui ple de rucs amb idees genials per modernitzar-ho tot.

El dilema no és, en el fons, d'interessos, sinó de percepció. El problema està en la mirada: allà on vostè, i el seu pagès mallorquí, i el menorquí, i qualsevol amant del propi país —no perquè sigui millor que els altres, sinó perquè és el seu—, allà on tots aquests hi veuen un paisatge, els negociants sense escrúpols, els polítics mesquins —de poca cultura o de baixa estatura moral—, els oportunistes i arribistes, hi veuen un solar.

A Menorca, com a tot el nostre entorn, ara mateix les passam magres. Sabem que les causes de la crisi són estructurals, d'abast mundial i especialment severa a l'Eurozona. Però hi ha una gent entestada a donar la culpa al paisatge, i a les normes aprovades els darrers anys per protegir-lo de la depredació. Només veuen solars, parcel·les, immobles, drets de propietat. El paisatge roman invisible als seus àvids ulls fenicis. Pretenen millorar l'atractiu turístic de la nostra illa, però em sembla que la seva mirada no té res a veure amb la dels turistes, que vénen a Menorca atrets justament pel seu paisatge privilegiat —i útil, és clar. Amb confiança cega i temerària en la bondat dels seus invents, prometen treure'ns de la crisi, i cada vegada amaguen menys que estan disposats a sacrificar el paisatge —a matar la gallina dels ous d'or— per aconseguir-ho. El seu projecte no és la potenciació dels atractius del paisatge, sinó la seva substitució per qualsevol vel·leïtat d'un mal entès progrés.

Però la història no està escrita, i no crec que haguem de donar res per perdut. Som legió els qui ens negam a acceptar que el destí inexorable de Menorca sigui convertir-se en un parc temàtic, i que els menorquins estiguem condemnats a esdevenir els últims indis de la reserva. En aquest sentit, amic Pla, li he de dir que discrep del to fatalista d'alguns comentaris de la seva Guia de les Illes Balears. En les seves pàgines, ve a dir que Eivissa ja està cuita, a Mallorca li queda poc, i Menorca just espera el torn de sucumbir a la voracitat constructora. Idò no. Perquè som molts, estic segur que la majoria, els qui volem un futur diferent i millor.

Vostè considera que la bellesa de Mallorca —com la de Menorca, hi afegiria jo— és un producte, en bona part, de les seves justes, humanes i antigues institucions. El repte, ara mateix, és evitar que les futures generacions ens puguin acusar d'haver permès que la degeneració d'aquestes illes sigui producte, en bona part, de les injustes, inhumanes i modernes institucions. Ens hi va la vida. Ens hi deixarem la pell.
Fins la setmana que ve, si Déu vol.