Economista no rima amb pessimista

Enmig d'aquest estat d'ànim, la Teoria econòmica ofereix la millor manera de comprendre el que no funciona i com arreglar-ho. Encara que avui, de tots els escenaris possibles, el pitjor sigui el més probable, el que es necessita, lluny de qualsevol pessimisme, és un coneixement precís de la realitat i, alhora, la capacitat de defugir el temor recurrent al fet que això pugi ferir la confiança. L'evidència suggereix que la crida a la confiança és l'últim reducte envers millors arguments. La raó per la qual la referència a la confiança resulta sempre tan atractiva és perquè esdevé difícilment refutable. Es pot mesurar el dèficit, es pot mesurar l'atur, es pot mesurar el creixement... però la confiança és massa evasiva per mesurar-la amb exactitud.

Emperò avui, la realitat s'imposa més caparruda que mai. La desconfiança depassa la valoració de la situació econòmica i se centra, sobretot, en la capacitat de capgirar-la. L'economia balear es troba en una 'dèbil recuperació amb atur' que amb prou feines aconsegueix no destruir més ocupació mentre es brega amb un profund dèficit pressupostari. La situació no és irreparable i fins i tot algunes forces contràries hi poden jugar a favor. De fet, la carta del dèficit dóna l'oportunitat de treballar amb ímpetu i actuar amb resolució. Cal recuperar l'equilibri perdut i contenir de manera prioritària el dèficit públic. El dèficit no és sostenible a llarg termini. Travessat l'equador de l'any amb un dèficit no financer del 2,11% del PIB i un deute del 17,1% del PIB que continua creixent, el Govern es veu obligat a pagar cada vegada uns tipus d'interès més elevats i a destinar cada vegada més diners per pagar simplement els interessos del deute. En aquest context, el pagament dels interessos acabarà per asfixiar, si ja no ho ha fet, altres partides pressupostaries, les referents a l'educació i la sanitat, incloses. En darrera instància, només hi ha dues alternatives: o pujar els impostos o disminuir les despeses.

El problema és que les Balears es troben en el pitjor moment per afrontar aquesta realitat, ja que l'economia encara continua dèbil i la Teoria econòmica postula que l'intent de reduir el dèficit a través d'un augment d'impostos, d'una reducció de la despesa o d'una combinació d'ambdós, frena el creixement i, per tant, l'ocupació. I si s'alenteix l'economia i augmenta l'atur, també s'incrementa el nombre de perceptors de prestacions contributives i no contributives, la qual cosa condueix a uns ingressos fiscals decebedors. Les despeses augmentaran a mesura que els ingressos fiscals disminuesquin o no aconseguesquin créixer i el control del dèficit es farà impossible. Per aquesta raó, cal fer de la reducció del dèficit l'objectiu prioritari. Naturalment, això implica aparcar en gran manera altres polítiques públiques, i és que una reducció del dèficit empitjora sempre el creixement i també el benestar. Pel costat positiu, cal pensar que si els mercats dels bons creuen que s'aconseguirà disminuir el dèficit, els tipus d'interès a llarg termini baixaran, un fet que animarà la inversió i, de retruc, el creixement de l'economia. Tanmateix, no seria convenient deixar la recompensa dels sacrificis socials d'una política econòmica de reducció del dèficit a mercè de l'optimisme o el pessimisme dels agents que operen en el mercat dels bons. Si és cert, i ho és, que resulta prioritari corregir el dèficit i que aquesta política alentirà el creixement i l'ocupació a curt termini, el que cal evitar és, com afirma la Teoria econòmica, que els acabi llastrant també a llarg termini. Per això, no n'hi ha prou a encetar un procés de correcció del dèficit, cal idear, alhora, una estratègia paral·lela capaç de contrarestar aquests efectes negatius. I només hi ha una estratègia possible, encetar un procés de transformació que des de l'impuls de la productivitat sigui capaç d'afegir valor a l'economia, recuperar la rendibilitat i recapitalitzar les empreses. La transformació del sistema financer va en aquesta direcció. Però encara que aquesta recapitalització arribi a bon terme i el crèdit torni a fluir, amb això no n'hi haurà prou per recuperar l'economia si en el moment en què succeesqui no s'arriba amb els deures fets: un dèficit moderat i estructurat en fases progressives i un guany sòlid i continuat de l'eficiència.

És la conjunció d'aquests dos elements, l'únic que pot conduir a una recuperació real de l'economia i garantir l'ocupació i el benestar i no una noció mística de la confiança. Encara que alguns siguin crítics amb una pujada d'impostos i d'altres s'inquietin pel malestar de les retallades, res no inspira més confiança que un creixement que s'acaba traduint en benestar.