El temps que passa

Vaig aprofitar dos dies de vacances per fer ben net els discs, amb aigua i sabó, eixugar-los i tornar-los estotjar. Fa mil anys que no sonen, però allà són, ocupant lloc a la casa. Els dos capvespres que vaig passar amb ells van ser molt emotius. Només veure les portades ja em bastava per reconèixer les cançons que contenien. A més, com que formen part d'una època relativament llarga, la visió dels vinils em transportava avant i a rere en el temps com en una pel·lícula de Chris Nolan. En aquelles hores va córrer una part de la vida. Reconec que encara m'agradarien la majoria d'àlbums que guard, fins i tot els que ja tenen més de quaranta anys. No sé si aquesta impressió és bona o dolenta per la meva salut mental. Quan vas madurant i passes les diferents fases i subfases quimicobiològiques de la vida, els teus gusts musicals baraten ràpidament. D'un any a l'altre ja no se semblen de res. Cada descobriment serveix per sepultar l'anterior. Som així de superbs en la nostra adolescència i joventut, i no només amb els discs.