La regulació estatutària en matèria de llengua (2)

Potser, doncs, que fixem el primer d'aquests principis: que la teoria de la llibertat lingüística és vàlida per explicar relacions estrictament privades, però en canvi és clarament insuficient per justificar l'engranatge de drets i deures que es poden donar entre el poder i els ciutadans, i fins i tot, en moltes de les relacions que aquests darrers mantenen entre sí. I això perquè el fenomen lingüístic (considerat tant des de l'òptica estrictament comunicativa com des d'una perspectiva cultural) és un fet col·lectiu i, com a tal, tot el ventall de drets i obligacions individuals que s'hi articulen han de tenir en compte aquesta dimensió col·lectiva, que exigeix un ordenament jurídic que reguli la llengua o les llengües presents en una comunitat política. Ordenament que trobem en el bloc de la constitucionalitat, del qual deriven un conjunt de drets i de deures, que afectaran a les persones i les institucions, i que, com hem vist, s'articulen sobretot a partir dels conceptes d'oficialitat i de llengua pròpia.

És cert que la llibertat d'emprar la llengua que es vulgui forma part del dret de la llibertat de l'individu, davant el qual els poders públics han d'observar un deure d'abstenció, però també ho és que, juntament amb un deure de conèixer la llengua oficial (deure entès com una càrrega explícita en el cas del castellà i implícita en el cas del català), es genera en el ciutadà el dret de conèixer la llengua, cosa que, al seu torn, suposa per al poder públic (Estat o Comunitat Autònoma) el deure de disposar dels mitjans indispensables perquè aquell la pugui aprendre.

I no podem, doncs, negar aquest deure implícit de conèixer la llengua oficial de la Comunitat Autònoma diferent del castellà, i això perquè el Tribunal Constitucional ha avalat en les seves sentències el deure dels alumnes que pretenen superar els cicles obligatoris de mostrar que coneixen suficientment les llengües oficials de la Comunitat Autònoma d'allà on han cursat els estudis, fet que esdevé un veritable deure d'aprenentatge de les llengües oficials i que pot tenir conseqüències respecte de l'exercici efectiu del dret de tria lingüística. I això fa també indispensable que els docents tinguin els coneixements lingüístics adequats.

Cosa ben diferent és el dret d'opció lingüística que té tot ciutadà de fer un ús vàlid jurídicament de la llengua oficial escollida davant dels poders públics i dels particulars. I aquest dret que el ciutadà té a usar la llengua que esculli deriva, precisament, del principi d'oficialitat. Si a la nostra Comunitat Autònoma són oficials el català i el castellà, el ciutadà té dret a usar la llengua que vulgui. Ara bé, aquesta afirmació no es correspon amb aquella altra que escoltem sovint, que predica que tots els ciutadans que ho desitgin tenen dret a ser educats en llengua castellana, perquè aquesta afirmació va més enllà del dret d'ús de la llengua i entra en un debat, força més complex: el de la llengua a l'ensenyament.

I a l'hora de parlar de la llengua a l'ensenyament hem d'esmentar d'entrada la doctrina del Tribunal Constitucional, i en concret, aquella sentència on es diu que és "del reconocimiento de la cooficialidad del castellano y de la lengua propia de una Comunidad [que] se deriva el mandato para los poderes públicos, estatal y autonómico, de incluir ambas lenguas cooficiales como materia de enseñanza obligatoria en los Planes de Estudio, a fin de asegurar el derecho, de raíz constitucional y estatutaria a su utilización" (STC 337/1994, FJ 14). I, atenent a l'esquema constitucional de distribució de competències, és al legislador autonòmic a qui correspon regular l'aprenentatge de la llengua oficial pròpia de la Comunitat Autònoma. I és aquesta legislació la que configura l'aprenentatge del català com un deure dels alumnes, i la que també garanteix –evidentment!- que al final del cicle educatiu obligatori tots han de poder emprar correctament tant el català com el castellà.

Ara bé, segons ha dit el Tribunal Constitucional, aquest dret constitucional a l'educació no comprèn un hipotètic dret de l'alumne –o dels seus representants legals– a escollir la llengua en la qual es realitzarà l'ensenyament (o llengua vehicular). En aquest sentit, el màxim intèrpret de la Constitució diu que "ninguno de los múltiples apartados del artículo 27 CE –ni el primero, al reconocer los derechos de todos a la educación, ni el segundo o el séptimo, en los que aparecen claramente mencionados los padres de los alumnos […]- incluye, como parte o elemento del derecho constitucionalmente garantizado, el derecho de los padres que sus hijos reciban educación en la lengua de preferencia de sus progenitores" (STC 195/1989, FJ 3). En tot cas, l'elecció de centre educatiu per raó de llengua és un dret de rang legal i, consegüentment, només existeix en la mesura que l'atribueixi l'ordenament infraconstitucional i s'ha d'exercir dins les disponibilitats organitzatives que ofereix el sistema educatiu. Això s'expressa en diverses sentències i, especialment, a la STC 337/1994 –que resolia la qüestió d'inconstitucionalitat plantejada pel Tribunal Suprem en relació amb els preceptes de la Llei de Normalització Lingüística de 1983, de Catalunya, que definien els models de conjunció lingüística-, sentència que va establir amb tota claredat que la decisió sobre la llengua de l'ensenyament s'inscriu en l'esfera competencial dels poders públics, als quals correspon definir el model lingüístic escolar vigent dins cada Comunitat Autònoma. Per consegüent, si bé les lleis poden reconèixer un dret a l'elecció lingüística en el terreny de l'ensenyament, no es tracta d'un dret de reconeixement preceptiu ni en cap cas absolut.

ELS DEURES LINGÜÍSTICS. Els deures lingüístics neixen, com els drets, de l'oficialitat de les llengües, i afecten, doncs, al castellà i al català. Ja hem vist respecte d'aquell el deure constitucional que explicita l'article 3 CE de conèixer l'idioma que és oficial a tota Espanya. Però de tot el que venim dient és clar que també es produeix en molts casos un deure implícit de conèixer el català –quan aquest és la llengua pròpia de la comunitat-, encara que no d'usar aquesta llengua.

D'acord amb aquests principis, hem de presumir, doncs, als ciutadans –si més no a priori- que coneixen els idiomes oficials de la Comunitat Autònoma i, si aquest coneixement no es té, és el mateix interessat qui ho ha d'acreditar.

Ara bé, si en relació al ciutadà no podem dir que aquest tingui el deure de conèixer aquesta llengua (tret del cas que aquest sigui un alumne subjecte al procés educatiu d'una comunitat autònoma amb llengua pròpia), quan es tracta d'Administracions públiques, aleshores els deures que aquestes assumeixen en relació a les llengües oficials són força més amplis. Així –ni que sigui de manera sintètica- podem assenyalar els deures de disponibilitat (arts. 2 i 5 LNL) i d'atenció, tant activa o passiva, en cadascuna de les llengües oficials (arts. 6 a 12 LNL). Deures que també es fan extensius a les persones jurídiques (art. 3 LNL que remet a l'article 2 de la mateixa llei), així com a d'altres esferes: concretament als funcionaris de l'Administració de Justícia, ja que dins l'àmbit territorial de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, tots els ciutadans tenen dret a poder dirigir-se a aquesta Administració en la llengua oficial que estimin convenient d'usar, i no se'ls pot exigir cap classe de traducció (art. 11.1 LNL), perquè cal tenir en compte que totes les actuacions, documents, escrits, realitzats o redactats en català, són totalment vàlids i eficaços davant els tribunals i els jutjats de les Illes Balears. Circumstàncies aquestes que naturalment afecten als notaris i registradors, en la seva relació amb els ciutadans, ja que aquests tenen dret a ser assabentats en la llengua que elegeixin (art. 11.2 LNL).

Pel que fa a la llengua pròpia, la llei diu que l'Administració té el deure específic d'utilitzar-la (arts. 6 i 7 LNL), i d'adoptar les mesures necessàries per a la seva normalització (art. 10 i Títol IV de la LNL). La llei ordena també que la inscripció dels documents en els registres públics dependents de la Comunitat Autònoma es faci en català (art. 12 LNL), que la retolació pública sigui també en català i estableix un ordre de prioritat en favor d'aquesta llengua en els casos de retolació bilingüe (art. 15 LNL), ordena que la toponímia sigui en català (art. 14 LNL) i exigeix que els Poders Públics prenguin les mesures necessàries de cara a la capacitació del personal de l'Administració (art. 16 LNL) i específicament de l'Administració de la justícia (art. 11.3 LNL). També en matèria d'ensenyament (Títol II de la LNL) i dels mitjans de comunicació social (Títol III de la LNL).