Posa una senyora a la teva vida

I és que tots tenim alguna senyora a la nostra vida. Però, per qui encara no sàpiga de quin col·lectiu xerrem, posarem alguns exemples. Les "senyores" són aquelles dones de més de 50 anys que fan anar i venir el ventall, realitzant moviments huracanats, mentre peguen tocs damunt els pits amb el mateix utensili. Són les que quan plou, es posen una bossa de plàstic del supermercat al cap, per a no espanyar el pentinat, les que quan van al ginecòleg es posen les millors bragues, com si el metge s'hi aturés a mirar-se-les. Les senyores són aquelles que ballen juntes a qualsevol festa del poble. És difícil no veure alguna parella de dones que ballen. Però les senyores també són aquelles que agafen la cartera més fort quan veuen a algun jove amb un piercing o un tatuatge, criden quan s'enteren d'algun xafardeig o s'aturen de cop pel carrer, per a dramatitzar la conversació amb les seves companyes de fatiga. Però el que a mi m'agrada més és aquell llenguatge alternatiu que utilitzen: "coptero", per a referir-se a un helicòpter, "prosta", per dir pròstata, "codrilo", per als cocodrils, "poblema", per a voler dir problema, o "soment" quan es refereixen a la paraula solament. El súmmum de la qüestió, però, arriba quan s'ajunten en una frase totes aquestes neo paraules, i el cap ens dóna tantes voltes per poder desxifrar el missatge, que arribem a perdre el fil de la conversa. En fi. Ara bé, els diàlegs tipus drama en tres actes, on es fan fins i tot, veus diferents per a saber a qui pertanyen els diàlegs, no es poden desaprofitar. A saber: "Em va dir...., i jo li dic.... i diu.... i dic...". Tot açò, mentre afirmen "Jo no vull dir res... però..." i després ho amollen tot. Tenim sort que no ho volguessin dir, perquè si ho arriben a voler dir ens quedem sense intimitat. Ja s'han fet una lleugera idea de qui són les senyores, no?

I aquelles receptes contades fil per randa? Amb les seves onomatopeies corresponents? "Quan faci xup – xup esperes cinc minuts més i ho treus del foc". O les jaquetes a mig posar, sense acabar-se de passar les mànigues, només posades damunt de les espatlles? O aquell cabell esclafat de darrera, que denota el xubec fet hores abans amb tots els honors al sofà de casa? Diví. Ara bé, cal aixecar-se molt dematí per a poder acabar totes les feines de casa abans de dinar, ja que els capvespres són per a veure totes les novel·les del món mundial, que sinó no podem comentar-ho amb les amigues, i perdem el fil de la conversa. I després ve la típica frase de tota mare, mentre sospiren: "És la primera hora que me sec en tot el dia!".

Però que seria de l'estiu sense aquelles nedades amb el coll ben recte per a no banyar-se el cap? O d'aquelles postures típiques a la vorera de la mar, amb els braços a la cintura mirant l'horitzó? I d'aquells regals on el més important és el paper, que guarden com a or en pany? No seria el mateix... Però la frase èpica de just abans d'un casament és: "Jo pesava 49 kg quan em vaig casar". O aquella que es diu quan algú diu que té algun mal: "Tu? Jo! No saps quin mal que tenc!". Des de quan algú pot saber qui té més mal? Però també hi ha aquelles senyores televisives, que quan surten a la tele a n'aquell programa matinal, sempre es donen colzades quan es veuen en pantalla, o quan l'assassí era veí seu, sempre diuen "Era una persona molt normal, a mi sempre em saludava...". Senyores, els assassins també saluden.

Senyores, tots en tenim alguna. I des d'aquí les homenegem amb tota l'estima del món. Ho admet, som fan incondicional de totes les senyores. Potser l'eslògan podria ser: Posa una senyora a la teva vida. I és que tots i totes, ho arribarem a ser algun dia.

–––

patrismoncada@hotmail.com