Aigua de ròssec

De fet, és als carrers dels capitans.Plou. Ara plovisca, després d'un xàfec de primavera que ha fet net la ciutat. Està quieta, ben estirada, fent equilibri damunt de la vorada de pedra viva que delimita la voravia amb l'asfalt. Observa extasiada, amb bastant de parsimònia, l'aigua de pluja que corre ràpida arran de la vorera cap a Anuncivay. Replec d'aigua del cel que passa decidida en direcció a la mar. Aigua perduda, aigua sense control. Mira, encuriosida, un forat tapat entre dues pedres blanques de vorera, una mena de tub que surt dissimulat a contrapèl del sentit en què corre l'aigua. "Per a què deu ser aquest tub taponat?" pensa. Segueix la pluja fina amb insistència.

Com si tingués tot el temps del món, està immutable aguantant la ruixada, com atordida, mirant aquest flux d'aigua continu com un rierol sense fi. Una mica més amunt, una aranya ha caigut incomprensiblement al petit torrent de vorera. Desesperadament intenta agafar-se a la fina paret de pedra viva, però rellisca a cada intent. Està perduda, fora de control. En dècimes de segon pensa si la salva o no, posant-li la sola de la sabata com a salvavides. L'aigua se l'emporta, lleugera ella, surant cap al port.

Una sensació estranya va apoderant-se a poc a poc del seu cos. Nota uns ulls que miren amb intensitat la seva esquena. En girar-se lentament, una velleta rere una finestra de guillotina li fa senyals que entri a casa seva. Al vidre de baix de la típica quadrícula de braçols, una filleta just treu el cap i el seu esguard blanc es difumina rere un alè màgic. Tot d'una hi escriu el seu nom amb el petit dit. Gira sobre el seu eix i, com si fos un moviment a càmera lenta, fa dues passes i puja al portal agafant-se al pestell maonès. En aquest instant fugaç, les gotes de pluja impacten a la gavardina i s'expandeixen lentament en l'aire per anar a caure al bell mig del carrer i unir-se a l'aigua que corre.

Neda en aigües de l'estret de Messina. Des de Sicília es veu Itàlia a poc més de dos quilòmetres. L'estiu és dur en aquesta illa amable i de nom preciós. Neda en aigües profundes encara que ben a prop de terra. Intenta bracejar devora d'una platja de petits macs grisos. Gaudeix de sensacions agredolces. Dolces per la suavitat del moviment de l'aigua gruixada de mar que se l'emporta dolçament amb una força agradable cap a terra i cap a fora peu. Agres, perquè està inquieta davant la impotència de controlar els corrents que l'abracen. Obrint els palmells amb els braços estirats, com si fossin rems, neda dins un líquid espès i amb una lentitud exasperant es desplaça sense control. Comença a estar cansada i a desesperar-se. En aquesta situació de perill, obre l'arxiu de la memòria i, per correspondències inesperades però evidents, pensa en els corrents de Punta Prima, ridículs quant a la magnitud comparats amb aquests, que de tant en tant s'enduen alguna persona enfora, mar endins.

La velleta l'ha feta passar a l'entrada d'una casa que es veu neta, fosca i antiga. Cabells blancs i abundosos, mirada alegre, una manera de ser que s'intueix amable, la filleta amagada rere d'un vestit negra. La vella senyora, corbada pel temps, la interroga sobre la seva passivitat sota la pluja. Just esmentar el tub, un somriure dolç apareix en el rostre ple de solcs de l'anciana, testimoni d'una llarga vida, i entrant cap a la foscor de la casa li mostra l'escala que mena al soterrani.

Quan no hi havia aigua corrent, la gent arreplegava l'aigua d'on podia. Totes les cases recollien l'aigua de pluja de la coberta amb les conduccions cap a la cisterna a través d'una piqueta al pati, des d'on es podia triar el seu destí: o bé la cisterna o directe al carrer, quan aquella era plena. Algunes cases més grans, o que tenien la cisterna petita, recollien l'aigua de patis i, a vegades, la del mateix carrer en una segona cisterna anomenada de ròssec. Llavors, desestimades les primeres aigües que netejaven l'empedrat del carrer, sortien sota la pluja i situaven una fusta que era com una mena d'obstacle, ben aferrat a la vorera, que obligava el rierol a entrar en el tub que el portava a l'aljub. Aquesta aigua era utilitzada per netejar la casa o per a altres usos i permetia estalviar l'aigua de la cisterna principal per al consum.

És a Trafalgar Square, un cap d'any plujós, en un Londres que espera amb eufòria el canvi de decenni. Passeja entra gent de tot el món que va formant petits grups per situar-se en un lloc adequat per rebre l'any nou. Malgrat anar acompanyada, sent una certa sensació de solitud. "Quina paradoxa -pensa-, ben acompanyada i entra gent de tot arreu i et sents sola". La plaça va quedant petita i la multitud ocupa cada metre quadrat d'un empedrat gris de lloses gegants.

L'espai s'omple ràpidament en arribar la mitjanit. Percep que la massa se l'endurà cap a un punt no desitjat i intenta sortir en direcció a la reixa del museu. Però ja és tard, la gent animada i feliç està entusiasmada. Ella ja no pot seguir els seu desig de sortir, està fora de control i queda a mercè de la gran ona humana.

El soterrani mostra un ordre gens habitual en un lloc com aquest. Totes les peces antigues emmagatzemades allà baix estan ben col·locades. La vella senyora té ganes de xerrar i a cada pregunta respon amb explicacions que mostren uns coneixements extensos i variats i una memòria prodigiosa. La mútua simpatia que l'atzar fa néixer, a vegades, entre dues persones desconegudes sorgeix ben natural entre elles, sota l'atenta mirada de la filleta. I allà baix mateix, dins un ben estar casual, en un lloc màgic, com si la vida antiga fos present, la conversa s'estén en assumptes ben diferents: de l'aigua de pluja a la vida a la casa, de la vida d'abans a l'actual i, inevitablement, es va decantant cap a un bell monòleg recompost amb l'experiència: els temps ja no evolucionen lentament com abans. Ara, els canvis son constants.

La pujada es fa difícil amb uns escalons alts i curts i una llum escassa, però la vella senyora els supera amb una agilitat sorprenent. Tornen sobre les peuades que havien quedat marcades en un enrajolat de peces hidràuliques de formes i colors oblidats. Abans de partir té temps d'ullar uns espais agradables a la planta baixa, una llum esvaïda que ve del pati del fons, uns mobles antics molt ben conservats, una fusteria prima i elegant, una xapa amb la figura del Bon Jesús clavada a la part interior de la porta del carrer. L'acomiadament mostra l'alegria vital de la velleta i la desil·lusió de la filleta, que no ha estat protagonista de la curta visita. Potser tornarà a aquesta casa prodigiosa on el temps sembla no existir.

Carrer avall, a prop d'Anuncivay, pensa que sí, que els temps es van enfosquint. Plou amb més ganes i les ulleres semblen els vidres de la finestra on de petita observava, també, les intenses pluges mesclades amb tramuntana. Pensa que el futur es fa incert, que potser ja no controlam les nostres decisions. Ens arrossega una política que no ens satisfà, ens arrosseguen unes lleis econòmiques que no decidim, ens arrossega el compliment d'unes normes establertes que ja no compartim. Som persones que actuam, responsablement, seguint aquestes normes establertes dins d'un sistema capitalista que ni els nostres governants controlen. La vida quotidiana ens arrossega dins d'un anar fent que és incapaç de sortir de motlles preestablerts i que avui ja no funcionen. Un sistema en franca caiguda lliure. "Es podrà reconduir? -pensa- El podrem redreçar?"

Una estora de pluja suau cau en una primavera rara, estranya en la seva composició habitual. Un cert malestar ho comença a envair tot. Ben xopa, peus banyats, dits arrugats, camina amb certa tristesa cap al centre. Incomprensiblement, sona dins el seu cap Portrait of a Romantic, del saxofonista John Surman. Bon estiu i bona sort.