Molt de llegir i poc escriure

UN RECORD ENTRANYABLE
Una vegada, de les moltes que vaig fer llargues conversades amb mossèn Ferran Martí Camps, el qual me va donar lliçons de la petita però mai prou estudiada Menorca, va tenir el detall de regalar-me dos o tres llibrets, dels que ell n'era l'autor. Aquest article d'avui, n'és una copia el contingut, però no ho és el títol, perquè la matèria prima es troba en el capítol XXXVII de la pàgina 86, amb el nom "D'un Xantre Valencià". Del llibre "Retaule en Quaranta Figures". D'aquest llibre, n'he tret molt de profit o, dit d'una altra manera, moltes orientacions. Cada vegada que el tinc a les mans, tinc el record entranyable del seu autor, d'aquell capellà petit amb el cap pelat, que tantes vegades me va renyar.

Vegades, moltes vegades, he començat un article sense cap orien­tació, però quan ja tinc l'agulla enfilada, després me comença a sortir roba per cosir i he d'agafar un altre carrerany, que res a veure té amb la idea del principi, la qual estava pensada per justificar la poca feina que he fet, el passat i fred hivern. En el record entranyable del que va ser el meu bon amic i mestre a la vegada, ja he dit que surt el qualificatiu de "xantre". El meu gust d'escriure és aquell d'aclarir aquestes paraules o qualificatius, per tant vaig haver de posar mà al D.C.V.D. En el tom 10, pàgina 907, vaig trobar la paraula, i l'aclariment, que per cert és bastant llarg; per açò sols he esclarit la darrera part.

Per resumir: Vol dir. "Canonge amb dignitat, antigament anomenat capiscol, que tenia al seu càrrec la direcció dels cantors en el cor. Aquest nom està comprovat, que també s'emprava a Ciutadella, a Barcelona, Mallorca i València".

Ciutadella és ciutat episcopal. Per açò mateix, és també ciutat de canonges. Al redòs de l'Església Catedral, han proliferat gran nombre de dignitats i canonges, de diverses figures físiques, de diverses condicions intel·lectuals i morals. Però, açò sí, totes elles Senyorials Molt Il·lustres! Han realitzat l'esplendor del culte diví amb l'opulència dels seus erminis immaculats i de les seves sedes vermelles. Però llei humana que totes les coses segueixin el seu camí obligat; allò que antes era una institució venerabilíssima, ha passat, amb el temps, a convertir-se en pintoresc element folklòric. Quan a l'hivern fa un bon dia de sol, encara es senten les velletes que diuen: "Avui fa un dia de canonges"!
En altre temps, en què el Govern intervenia en el nomenament dels capitulars, seien al cor de la nostra Catedral no pocs forasters. Els llibres de sessions capitulars mostren els noms de Castany, Iborra, Molina, Navarro, Gadea... Hi havia canonges per tots els gusts, no haveu vist mai, penjat a la casa Consistorial de Ciutadella, el retrat de D. Miquel de León i Mendiola, secretari de cambra del bisbe Juano, vestit amb hàbits i amb unes imponents patilles.

EL CANONGE MOJÓN
Me sembla que una altra vegada, d'aquest mateix llibre ja vaig treure un article d'un canonge, que a Ciutadella, ja va donar que rallar. D'ell en contaven moltes anècdotes, era D. Camilo Mojón, de vegades sortia en es balcó i amollava uns discursos demagògics que feien plorar en aquell bon bisbe Jaume. I el degà Pijoan, que vivia al carrer del Santíssim. Era tan avantatjat, que una vegada es va passar pel cap d'escriure un llibre sobre la fi del món! Però en aquella època, encara en va fer i dir de més grosses. Una vegada, feia un sermó sobre l'infern. I per fer-ho més gros del que ja ho feia, va dir: "Què sabeu que beuen a l'infern el condemnats ? Idò, beuen plom fus, un mariner que havia entrat a missa, va respondre ben fort... Idò, així deuen cagar escandalls". El canonge Mojón va protagonitzar tantes anècdotes, com aquesta, que eren de pinyol vermell. A la fi un dia se'n va arribar anar. El bisbe va fer un alè ben gros, perquè tenia es poble ben esvalotat.

UNA NOTA PER ACABAR
D'aquells canonges forasters, la major part, una vegada prenien possessori amb les barroques cerimònies acostumades, ja pensaven com podien passar a una altra Catedral millor. Altres, en canvi, feien anys a Menorca i morien aquí. Hi ha més coses a dir del xantre valencià, però ho acabarem en un altre article, sota un altre títol, perquè he acabat el fil i queda molta roba.

Així idò, tancarem amb aquesta nota que il·lustra el dibuix. Quan el jove pintor el va dibuixar, allà pels anys 70 del passat segle XIX, no va deixar cap detall. Els capellans no es treien mai la sotana, aquí es veu com la duu arromangada tall de genolls. També es pot apreciar el típic càvec menorquí i la notable caseta d'hortal, d'aquell xantre valencià. Ara hem acabat el fil, en el proper article mirarem de comprar-ne més, si la roba no bastés, mirarem si ens en deixen un poc. El mes de maig és aquí i farà sol.