En el camp de la política, i en tots els països (com ho mostren les eleccions americanes recents), es respira una mena de cansament vers els polítics, un sentiment trist, comptant que entre aquests hi ha persones excel·lents i entregades. En el nostre país el factor fonamental d'aquest desencant és doble: per una banda, la sensació que als polítics no els importa gens el poble al qual diuen representar, sinó només mantenir-se en el poder, o conquerir-lo, encara que sigui a base de manipular tot el que calgui per encaminar-ho vers aquest objectiu. Per una altra banda, l'extensió de la corrupció, que és fruit d'una cultura de l'egoisme: una cultura tan estesa que la mateixa corrupció, més que rebuig absolut, acostuma a suscitar enveja.
Si per una banda tenim la idolatria del poder, per una altra tenim la idolatria del diner, que la reforça i la sosté. Enguany hem assistit a una reforma de la llei laboral que va desencadenar la coneguda vaga general. Una vaga que ha de ser considerada com a justa, tot i que es pugui discutir si era oportuna i si serà eficaç.
Segons la Bíblia, la justificació més seriosa del poder polític resideix en el que canta un salm: «Salvarà els pobres que reclamen, els desvalguts que no tenen defensor. S'apiadarà dels pobres i dels febles, els salvarà de la mort» (Sl 72, 12-13). Comparem aquest programa amb les consideracions que segueixen.
Per una banda, no s'albira la sortida de la crisi tot i les promeses dels polítics. I aquesta crisi l'estan pagant quasi exclusivament, o en una proporció més gran, els més pobres. Resulta incomprensible que els nostres polítics no percebin que ens encaminem sistemàticament cap a un desmantellament de l'estat de benestar: es proposen com a interines mesures que en bona part seran ja definitives. Des de 1994 totes les reformes laborals que s'han fet han sigut per a disminuir els drets dels treballadors. I no es distingeix entre aquelles mesures que, ben negociades, poden tenir sentit ple (com pot ser el retard de l'edat de jubilació en una època en la qual l'esperança de vida ha crescut significativament), i les que contribueixen a reforçar i fer créixer aquest "exèrcit de reserva", que tan útil resulta a la part més sòrdida del nostre sistema. Tot entra en un mateix paquet d'acceptació o de rebuig global. I, en contra del que interessadament es diu, aquest no és problema d'un mal govern en un país concret: el problema es repeteix (i genera el mateix descontentament) a gairebé tots els països: EUA, França, Anglaterra…
Totes aquestes dades confirmen que estem en un sistema econòmic que busca l'eficiència ni que sigui al preu de fer créixer la injustícia, que creix en proporció directa a l'eficiència. Aquest matrimoni nefast i indissoluble d'eficiència i injustícia duu a un creixement cada vegada més gran de les fortunes d'uns pocs rics, i un altre creixement cada vegada més gran de la pobresa de més éssers humans. Això configura una situació tremendament inestable que pot esclatar per qualsevol front: terrorismes, migracions, pèrdua de la consciència política i ciutadana… I, a la vegada, aquests esclats provoquen reaccions de pànic que s'expressen en retallades de les llibertats (en nom de la seguretat), en racismes que es van incubant i en una carrera d'armaments que s'accelera en comptes de frenar. Tota aquesta situació inestable té una causa amb nom.
En els anys de la nostra transició democràtica es parlava molt "dels poders fàctics" com a frens que seguien actuant i impedint la marxa cap a la verdadera democràcia. Aleshores, es deia, aquells poders fàctics eren l'exèrcit i l'Església. Avui l'exèrcit ha sigut meritòriament transformat i l'Església ha perdut poder polític. Però els poders fàctics subsisteixen i tenen un nom, tot i que pocs s'atreveixin a reconèixer-ho: són els mercats i els bancs. Ells imposen i deposen els governs. Ells dicten les polítiques als governants, en nom precisament de la llibertat: de "la seva" llibertat que és l'única existent. I en una situació totalitària de dictadura econòmica, es va tornant cada vegada més buida i més merament nominal la democràcia política. Perquè mercats i bancs no són simples paraules abstractes: són persones i rostres molt concrets que s'amaguen darrere aquestes paraules.
En aquesta situació resulta molt important i necessari el paper de l'Estat. Però ha de quedar molt clar que no es tracta en absolut d'un Estat almoiner o de beneficència. No és aquest el seu paper, excepte potser en circumstàncies breus i excepcionals. Es tracta d'un Estat promotor. Però promotor d'iniciatives no individuals sinó col·lectives, socials, atentes sobretot als menys afavorits de la societat. Creiem que si la societat no vol (o no pot) crear llocs de treball dignes, els ha de crear l'Estat (en comptes d'endeutar-se amb prestacions humiliants) recorrent si és necessari a mesures excepcionals.
De cap manera es tracta, en les observacions anteriors, d'una crítica sistemàtica i feta per principi. Es tracta més aviat de la convicció que una malaltia només es pot curar si comencem per reconèixer-la. Si se l'oculta i no se la reconeix, la malaltia segueix el seu camí inexorable. Si se la reconeix i se li posa nom, estem en el millor punt de partida per combatre-la i superar-la, comptant amb les forces de la vida, de la salut i del saber.
______
* Extracte de la "Reflexió en acabar l'any", del Centre d'Estudis Cristianisme i Justícia de Barcelona, entitat de la Companyia de Jesús. Desembre 2010.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.