Sa Cova de Baix: síquia, fonts i torrent

Entre 1946 i 1963 la va menar l'alaiorenc Joan Pons Pons, casat amb Maria Olives, que actualment té 96 anys. Van tenir sis fills: Pedro, Paca, Ma. Ángeles, Tomé, Joana i Pili; una d'elles ben coneguda arreu de Menorca –i més enllà– per la seva dedicació a la cançó popular, és na Joana Pons "i ses guiterres". Per redactar aquestes impressions m'he basat en els records dels germans Pedro (1939) i Tomé (1947).

Quan el 1963 l'amo en Joan deixà sa Cova de Baix, hi quedà el seu fill major en Pere, acabat de casar amb n'Antònia Vinent, de Palafanguer de Davant, que hi va fer onze anys, de manera que entre pare i fill el van menar vint-i-nou anys. En Pedro menaria durant bastant de temps un parell de llocs més de Favàritx: sa Torreta i Santa Catalina. Quan deixà sa Cova de Baix hi entrà en Bernat de s'Almudaina, que trobarem a Sant Miquel.

L'any 1946 en Joan Pons va rebre cinc vaques de l'estim, tot d'una passà a set, i més endavant es va fer un boer nou per tenir-ne deu. En Valverde recollia la llet a l'entrada del camí de Sant Miquel. L'hi duia un dels al·lots, amb les gerres dins els sarrions de la bicicleta, però de vegades aprofitava per anar-hi qualcant amb l'ase de na Marieta des Pontarró, que passava per davant sa Cova. Quan en Pedro se n'anà del lloc hi deixà setze vaques.

En Joan Pons solia tenir dos missatges, en Toni Carreras "de ses Ulleres" i en Miquel Rotger, més envant només en tenien un, recorden en Marcelino –que més tard es dedicà a fer llenya, activitat que ara segueixen els fills– en Saturnino Solera, i en Fonso. Els darrers anys eren els fills els que anaven a fer jornals a fora, en Pedro guanyava quatre duros al dia per llaurar amb una colla del matí al vespre.

Als dotze o tretze anys en Tomé anava, amb el seu germà gran, als horts des Pontarró a cavar hort amb es tiràs, un càvec ample de fulla recte que es clava dins la terra argilosa per girar-la, així deixaven l'herba davall i li costava tornar sortir. Era una feina feixuga, però hi anaven ben contents, no hi havia gaires oportunitats de guanyar 25 pessetes cada dia.

SÍQUIA I TORRENT
Sa Cova de Baix tenia quatre hores i mitja "nocturnes" d'aigua, de les 21.30 del diumenge a les 2 de la nit del dilluns, amb les quals només podien regar dues pletes devora sa Mola, la resta del terreny venia més amunt que la Síquia. Segons antics documents, aquest aprofitament en primer corresponia a sa Bovaleta, i es van canviar perquè les dues finques eren del mateix senyor.

Dins la Síquia Reial encaixaven una porta i l'aigua pujava de nivell dins la bassada. Regaven per terra, encara que havien d'obrir i tancar a la nit. Com hem dit, cada any es donava a fer net la Síquia, en Tomé Pons un any encara la va ajudar a eixarmar i fer net de cap a cap, amb en Pito de Nurella, que era un poc major que ell.

El torrent des Pontarró s'alimentava de la Font de na Cabota, que venia de per Santa Bàrbara, el barranc des Puig Menor Vell i es Pontarró. Com dèiem la setmana passada, sa Cova de Dalt i de Baix es repartien l'aigua del torrent que captaven devora el pont de més amunt dels horts des Pontarró i baixava per una canal a la vora del torrent. Clar que les torrentades també feien matx, així es van endur el pont de l'entrada a Egipte i el de ses Penyes, i altres vegades sobrepassava el llit i s'enduia les parets més properes al seu curs.

DUES FONTS
A sa Cova de Baix hi havia dues fonts d'una aigua que era molt bona per beure, però que també tenia altres utilitats. La font de s'Abeurada brollava entre unes penyotes del camí de ses Penyes. El petit però persistent cabdal trescava per una canal fins l'abeurada de sa Cova de Baix. L'aigua sobrant anava a un dipòsit que servia per regar l'hort d'arbres de fruita i un tros de monyacos.

A un centenar de metres de l'anterior, dins el terrer del torrent des Pontarró, naixia la font de sa Teula, coneguda també com font de sa Vinyota pel nom de la tanca on sortia. A pocs metres feia una trencada dins el torrent, que la font omplia a poc a poc. Per mitjà d'una canal de marès amb un llit de ciment arribava a un altre hort, on regaven "sanfaus" i altres productes per dins unes siquietes que menaven ben netes. Aquesta trencada també recollia l'aigua que baixava des Pontarró, que de divendres a diumenge corresponia a sa Cova de Baix.

AVARQUES
Pels anys quaranta i cinquanta el major avantatge d'estar a un lloc era que de menjar no en faltava mai, però es tractava d'una economia de subsistència en la qual s'aprofitava tot. Dues vegades cada setmana, pastaven la farina del seu blat, per coure el propi pa al forn. Les avarques per tots les feia son pare, que duia una goma primeta de per sa Creu d'en Ramis, que retallava; encara que els dies més crus de l'hivern hi posaven un punyat de palla dintre, perquè no fossin tan fredes.

La producció era molt semblant als altres llocs de la Síquia: alfals, blat d'indi, melons, síndries, estivada, patates, així com ordi i blat a algunes tanques de terra seca. La tanca de sa Vinyota, on naixia la font de sa Teula i era d'un parell de quarteres, l'havien sembrada tota de monyacos, que s'havien de cavar i rapar, alçar rama, collir, però donaven bon resultat. Hi havia dia que no feien més que pesar i vendre monyacos als carros que hi anaven de per tot. L'any que van pujar els monyacos a una pesseta el quilo, son pare es fregava les mans: si açò duràs...

Van començar a alçar el cap quan els fills van ser més grossos i les filles majors soldaven bijuteria, van comprar un Mobilette i en Tomé cada dos o tres dies hi traginava la feina de can Jover i Carreras, de Maó.

ARRÒS I PATATES
A la primeria dels anys cinquanta, i durant quatre o cinc anys, també van sembrar arròs a sa Cova de Baix, un cultiu propi d'aiguamolls i zones humides, com ses Canessies i el barranc de Cala en Porter. El van conrear dins la tanca de na Cuc, que fa mitgera amb ses Penyes i quasi sempre estava embassada.

Van aplanar dos taulells, que eren deutors de l'aigua de la font de s'Abeurada. Amb una mula i un erx de relles petites "remenaven" (més que no llauraven) els taulells abeurats, després hi passaven un corró per aplanar el fang. Dins un taulell feien el planter, que també els servia per sembrar l'altre quan hi havia dos o tres dits d'aigua. El primer taulell era una mica més alt, i quan s'omplia, l'aigua passava al taulell de baix, i d'allà s'escorria cap una síquia que la duia al torrent de ses Penyes. Quan collien l'arròs el duien a pelar. En produïen prou per ells i encara en sobrava.

Quan tenia sis o set anys en Tomé anava a escola el matí, i el capvespre li tocava regar patates. Son pare li deia: has d'obrir aquest solc, te'n vas per avall i t'asseus amb es peus dins es solc, quan s'aigo te banyi es peus vas a obrir s'altre. Si no ho feia així es posava a jugar amb qualsevol cosa i l'aigua es perdia, fet que li podia costar una clinca pel cul. De vegades s'adormia al sol, però en sentir l'aigua freda als peus anava a girar el solc.