Admirable Joan Pons

La darrera novel·la de Joan Pons, guanyadora del premi Ciutat d'Alzira 2009, es titula La casa de gel, i es presenta com la història d'amor de l'home més lleig del món. És una història un xic excèntrica, amb tocs surrealistes. Els seus protagonistes són persones especials, atípiques, rares fins i tot, però el relat mai no és histriònic. És tanta la densitat poètica, i el lirisme està tan ben conjugat amb un llenguatge personalíssim que aprofita els recursos del vocabulari i les expressions dialectals menorquines, que mai no tens la sensació d'estar davant una història esperpèntica. De la mateixa manera que Simó Vallès, el protagonista de la novel·la, aconseguirà finalment enamorar la seva peixatera estimada, La casa de gel es converteix per al lector, pàgina rere pàgina, en una llar càlida que el captiva i enamora.

La història s'esdevé a Menorca. Concretament, i com a altres novel·les de l'autor, al poble de Semblancat, alter locus de Ferreries. Ferreries no és -i que em perdonin els ferreriencs que pensin altrament- el poble més polit de Menorca. Però tamisat i pastat per la prosa de Joan Pons, Semblancat-Ferreries s'ha convertit en un paisatge literari en majúscules, entranyable i preciós, tan real i tan mític alhora, habitat per uns personatges que, vivint moments àlgids d'alegria i situacions d'una dissort gairebé bíblica, deixen un record inesborrable en la memòria del lector. I no és fàcil, açò de crear un paisatge literari, i molt menys revisitar-lo i desplegar-lo, obra rere obra. Joan Pons ho ha sabut fer, i així ha regalat al seu poble natal un patrimoni cultural intangible que Ferreries, d'avui i del futur, li ha d'agrair profundament. Que en són d'afortunats els pobles que han parit un autor capaç de situar-los en el mapa de la literatura!

Hi ha una determinada literatura que, per entendre'ns, és com si li digués a la vida allò que hauria de ser, com hauria de ser. La bona literatura, en canvi, aprèn de la vida, li pren el pols i la sap traduir, amb tota la seva riquesa, complexitat i paradoxa, en històries ben contades. Joan Pons toca l'ànima dels seus lectors perquè cultiva aquesta manera d'escriure. I a La casa de gel, aquesta dimensió vitalista de la literatura es fa explícita. La seva protagonista, la bella Eulàlia, té un petit defecte -almenys li ho diuen, i ella ho creu-: té els peus grossos. Simó, el protagonista, va escrivint la novel·la amb la qual vol enamorar Eulàlia, i en un moment donat hi fa aparèixer algú que es burla dels peus d'ella. Eulàlia s'enfada i li ho retreu: "Era necessari posar-ho a la novel·la?". Simó es justifica: "No som jo qui es burla dels teus peus. És un personatge de la novel·la". Però ella el reprèn: "El personatge l'has creat tu, babau!". I Simó aquí esclata, cridant: "És la vida, que l'ha creat". La vida, sí. La vida.

Em sembla que un dels factors del merescut èxit que està assolint Joan Pons, i la crítica que ha rebut La casa de gel és unànime en aquest sentit, té més a veure amb l'actitud vital de l'autor davant el fet d'escriure que amb la qualitat dels recursos tècnics que sap utilitzar. O, més ben dit, aquests són la conseqüència del primer. La clau no és tant que Joan Pons sigui un escriptor, sinó que vol ser escriptor, més que publicador. Fa anys que treballa en la creació d'un registre narratiu propi, un llenguatge i un univers literari absolutament originals i personals. Amb Nàufrags, la seva primera novel·la després del recull de relats No cregui el que diuen de mi, ja insinuava maneres, veies cap a on apuntava la proa de la nau de lletres en la qual just acabava d'embarcar-se. La producció lenta i acurada dels seus llibres -a les antípodes dels fabricants de llibres de butxaca- demostra que no sols continua fidel a la seva recerca, sinó que els solcs que llaura cada vegada són més profunds.

Què més us puc dir, com no sigui recomanar-vos amb deler que agafeu aquest llibre i us hi submergiu? No frisseu, assaboriu-lo com un caramel fort -s'han de xuclar, mai capolar amb les dents-, i ja m'ho contareu. Aquest llibre és una casa, i les cases són per viure-hi.