Benet XVI tragina espiritualitat

La seva arribada, ho veiem prou aquests dies, commou positivament a alguns, provoca negativament a uns altres -a pocs segons sembla- i, a més de dos, ni els commou ni els provoca, ho respecten des de la sana indiferència.

Personalment, la visita del Papa em fa viure que "ser religiós és un aspecte constitutiu de l'home"; em fa veure que la religió té una forta impremta a la nostra cultura: camí de Santiago, art religiós...; em fa avaluar amb gran respecte els valors que per a molts transmet la Sda. Família, la de Natzaret; em fa sentir la necessitat que tenim de líders ètics...

La visita del Papa em diu molt profundament que la persona humana no està feta per fer de la raó, del relativisme, del materialisme..., l'absolut de la vida. Zubiri, filòsof, ens recorda que fins i tot l'ateisme no és possible sense Déu. L'ateu, segons Zubiri, fa d'ell mateix un déu. La visita d'un líder religiós de les dimensions del Papa Benet, dóna testimoni de com és qui porta en el seu interior el sentit del sagrat, el sentit de l'Altre.

Qui porta en el seu interior la inquietud del misteri, és capaç d'experimentar Déu en la senzillesa d'una persona que parla des del cor i no des dels aplaudiments que afalaguen banalment. És el que va experimentar l'incrèdul Paul Claudel quan, durant la nit de Nadal, va sentir cantar el Magníficat. Pensà: Què feliços són els qui creuen! I si fos veritat? És veritat! Déu existeix i és aquí...". Per a molts és evident que tots portam en el nostre interior una disposició religiosa, i per açò podem experimentar Déu quan ens parla gràcies a una peregrinació feta des de l'austeritat, gràcies a la bellesa de l'art, o a la bellesa d'una persona que tragina profunda espiritualitat com Benet XVI.

Tot i així, i des de fa segles, Europa occidental viu una ruptura progressiva entre religió i cultura. Prou sabem avui -ja som molts els qui hem tingut oportunitat d'anar a escola i ensumar filosofia, economia, història...- que pensadors com Marx, Freud i Nietzsche, han atacat la religió recercant alliberar-nos de les supersticions religioses, del tabú sexual o del capitalisme. Així, a força de combatre una i altra vegada la religió, han ferit de mort a la mateixa cultura occidental. La nostra cultura s'ha deixat endur pel mite il·lustrat d'una emancipació de la raó. La raó no necessita la religió. Com a conseqüència d'açò, molts creiem que les nostres societats europees han sofert la fascinació de les ideologies, la crisi de les certeses ètiques, la pèrdua del sentit de la vida, la inseguretat moral, la fascinació pel sexe, el desencant d'una economia que deixa a molts a la cuneta per manca o per excés de motivació.

I em deman, a un món sense Déu, on es fonamenten els valors ètics que han de regir una societat? Pot ser cert, ho avala l'experiència d'anys i segles, que som més lliures quan no creiem en res?

Les persones que creiem que "ser religiós és un aspecte constitutiu de l'home", ens alegra que vengui el Papa i que fins i tot provoqui diverses reaccions. La inquietud sempre és bona per créixer. Fins i tot persones no creients, inquietes, prenen avui consciència de la seva fam de transcendència, fam de que les coses en la vida es moguin per ideals. Per ideals que van més enllà de la comoditat i del benestar.

N'Anselm Grün, bon místic dels nostres dies, creu que qui es lamenta de no tenir experiència de Déu s'ha de demanar si té experiència d'ell mateix. Qui fuig d'ell mateix, dirà, tot ho sacrifica a l'altar de la seva auto-imatge.

Ja m'agradaria que la visita del Papa, que provoca diverses reaccions, ens concedís fer-nos aquesta pregunta tot cercant una resposta justa: Quina auto-imatge tenc de jo mateix si prenc consciència de la reacció que visc davant la vinguda del Papa?