JOAN F. LÓPEZ CASASNOVAS30/10/10 0:00
TW
0

Hauria esborrat el correu electrònic en què el Gabinet de Presidència de l'Institut d'Estudis Catalans em comunicava el traspàs de Joan Solà. Au, fora! No és ver que hagi mort. Però era ver. Em va sorprendre la notícia entre classe i classe del matí de dimecres a l'Institut i vaig haver de davallar del departament a la sala de professors per compartir i amortir el cop amb alguns dels meus col·legues. I sí. Avui vespre he vist a l'Informatiu l'acte de comiat al Paranimf de la Universitat de Barcelona i ara acab de veure pel canal 33 l'entrevista que li van fer el 3 de juny de l'any passat al programa "L'hora del lector". Quina vitalitat, quin bon humor, quina intel·ligència descobríem darrera els vidres de les seues ulleres! Aquest era el Joan Solà que entusiasmava als seus alumnes. I jo m'hi compt. Es pot entusiasmar algú en una classe de sintaxi? Ell ho aconseguia i per açò era un mestre. Deia que si ens feia gràcia un mot, una expressió, un fenomen, ja teníem el punt de partida del coneixement. La feina del lingüista és, en primer lloc, estar atent a la realitat. I amb el coneixement, l'estimació. Ens va fer estimar la llengua catalana i, a través d'ella, totes les llengües del món. Va estudiar molt, coneixia a fons els diferents corrents de la lingüística, però no s'havia tancat en cap sistema. Era exigent, però proper i t'ajudava. Record quan vaig anar al seu despatx a recollir la seva valoració del treball d'Història de la Llengua. Me'l tenia tot subratllat i anotat. Me'l va ponderar críticament, me'l va fer rectificar en alguns aspectes, reescriure també, i finalment, quan me'l va deixar per bo, me'l qualificà de la millor manera. Sempre n'he estat satisfet. Crec que li dec l'agraïment per tot el que em va ensenyar.

En ocasió d'haver-se-li atorgat, la primavera del 2009, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, vaig escriure un record de to personal, que ara gos a reproduir:
Dilluns 22 de juliol de 1974 vam anar a nedar a sa Caleta, en Joan Solà i jo. Jo llavors m'acabava de llicenciar en Filologia Romànica i durant l'estiu hi solia anar cada dia a fer sa calada; en canvi, per a en Joan, professor agregat de la Universitat de Barcelona i català de terra ferma (Bell·lloc d'Urgell, Lleida) el bany de mar no devia ser una experiència gaire freqüent. Crec recordar que fruïa de bracejar dins l'aigua.

El Dr. Solà tenia llavors 34 anys i l'havíem convidat, en Josep M. Quintana i jo, a participar en el Curs de Cultura Menorquina, que vam organitzar gràcies a Joventuts Musicals i a l'Ajuntament de Ciutadella. Es desenvolupà en el claustre del Seminari dels dies 22 al 27 de juliol amb conferències de Jordi Carbonell, Germà Coll, Andreu Murillo, Josep M. Quintana i Joan Solà, que precisament fou l'encarregat d'obrir el cicle amb el tema "El menorquí dins el conjunt dels parlars catalans". A mi em tocà presentar una ponència sobre

La literatura a Menorca i coordinar una taula rodona amb participació del regidor de cultura Pere Calafat, el catedràtic Lluís Casasnovas Marquès, el poeta Arcadi Gomila i el novel·lista Pau Faner.

Les classes de Solà a la Facultat eren interessantíssimes. Les seves lliçons no eren dogmàtiques, sinó crítiques. Tant bevíem de les fonts de Pompeu Fabra com de Noam Chomsky, però també del pastor del Pallars, del llaurador de l'Horta o del pescador de Fornells. Anàvem a l'aula delerosos d'aprendre i el mestre, més que donar-nos regles gramaticals, ens acompanyava a visitar textos medievals, a escoltar testimonis orals, a contrastar la llengua viva amb el que havien escrit els gramàtics, a establir comparacions entre el funcionament del català i el que passava en d'altres llengües romàniques. Havíem de conèixer, per suposat, la normativa; però ell ensinistrava la nostra observació i percepció de la llengua per poder destriar el gra de la palla. Després d'anys de polítiques assimilistes, la influència del castellà damunt la nostra llengua era greu (avui potser encara ho és més) i per trobar el bo de l'idioma calia refusar molta clovella. El professor sabia comunicar-nos els seus dubtes i ens tenia al corrent de les seves recerques. Aquelles discussions amb Jaume Vidal Alcover, tan vehement com savi, i el debat lingüístic que solia allargar-se més enllà dels límits estrictes de la classe!

Des del pas per la Universitat no he deixat de consultar els llibres del mestre i els articles que setmanalment publicava al Diario de Barcelona - un article sobre el menorquí es troba al llibre "A l'entorn de la llengua" (1977, pp. 200-203)- i actualment a l'Avui. Dijous passat publicava un article premonitori: "Adéu siau i gràcies!". Com a aprenent de filòleg em sentia més motivat que un jugador del planter en el Barça de Guardiola.

Solà ens convida a barrejar la ciència pura amb l'anècdota. "...Però és que són les coses mateix que realment estan barrejades: la llengua, la cultura, les emigracions, l'economia, la pàtria, la història, l'Estat, els pronoms febles, la geografia, l'etimologia, els conflictes de parella, els divertits jocs de paraules, les enveges, la fonètica, l'amor i l'odi". Ciència i passió pel coneixement no s'exclouen i Joan Solà n'és un viu exemple: "Si volem ser un poble normal, hem de tenir un Estat reconegut, una llengua referencial i una literatura i una història i ... Hem d'aspirar a la igualtat amb els altres pobles que ens envolten. No en podem ser un apèndix subordinat". Si no ho fem així, tindrem "una llengua eternament híbrida, feble socialment i pobra de capacitat expressiva, embastardida". Després de remarcar que el fonament últim per entendre el país és reconèixer "el lligam indissociable entre llengua i societat", va desitjar que el país "recuperi l'autoestima" i que "la nostra comunitat aspiri d'una vegada al màxim".

Ens ha ensenyat doncs que la llengua no és només una estructura de comunicació, sinó molt més. "Aquest poble i aquesta llengua no poden ni volen sentir-se ni un minut més inferiors a cap altres". Encara deuen ressonar les paraules emeses per Joan Solà, ja Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, entre les parets del Parlament de Catalunya, davant uns polítics acostumats massa vegades a viure la submissió que pateix el país. Ara que ens ha deixat, el seu discurs continua sent més vigent que mai després dels darrers atacs contra la llengua catalana. Sona a tòpic, però el seu llegat, la seva claredat i la seva valentia perviuen, i han de perviure. Aquest seria el millor homenatge que li podríem fer.