A cop d’ocell...

El llibre que acaba de publicar Stephen Hawking i Leonard Mlodinow ("El Gran Disseny"), idò fa cosa semblant: endinsar-nos en un món i en un univers d'almenys... 11 dimensions... que no veiem emperò que pels batecs del cor "pressentim".

Al capítol tercer ralla d'un peix a dins d'una peixera en forma de conc i com l'Ajuntament de Monza a Itàlia prohibí que les peixeres fossin de tal forma perquè distorsionaven la vista dels peixos mirant els "defores"... Tots sabem que els peixos com d'altres éssers veuen tan sols en dues dimensions.

És un fet ben curiós que de tot el que veiem (fins i tot amb ulleres posades), idò observem només un 4% del que és massa compacta (el que són les estrelles, els planetes i la pols que hi queda... afegint la coca de Festes i la pomada que hi acompanya...); tot el que resta és un 23% de matèria fosca i encara un 73% d'energia invisible (jugant amb les matemàtiques) que tampoc veiem dins la nostra "peixera" a tres dimensions... diguem-ne quatre ja que hi hem d'afegir el temps.

Per poder arribar a veure el que potser guipa un "ocell" (i valgui la comparança...), idò ens hem d'enginyar acceleradors de partícules com el que hi ha entre França i Suïssa (27 km. de volta) i que fent feina d'ençà aquest passat mes de març encara està afegint dades.

El llibre d'Stephen i Leonard ha aixecat "ampolles" perquè s'ha dit que nega l'existència de Déu (o dels déus...), emperò jo no ho he llegit enlloc (i ja hi van tres voltes...), més bé cita i en molt d'encert St. Agustí quan deia: "El món no s'ha fet en el temps sinó amb el temps"... i açò té cua.

Un món i un univers estàtic i acabat... Qui ho voldria? Menorca no seria ja capdavantera en veure sortir el sol en tot l'Estat.

El nirvi d'aquest llibre és que demana: Què? ha fet el món i conseqüentment l'univers, quan la pregunta tantes de vegades repetida ha estat: Qui?

Potser que "girant el calcetí"... com ho fan ells no farà sinó ajudar-nos a que aquest mos calci també.