Sembla interessant

El nostro homo, decidit a continuar espiant les classes, però convençut que no havia estat una bona idea anar de xiclet, ha optat per canviar de disfressa. Per açò, ensoldemà es va presentar vestit de banquer que s'ha polit els doblers.

I la veritat és que va ser un èxit. N'Àngela i n'Ubama, encara no el van veure entrar, li van regalar un feix de bitlets perquè pogués refer el seu negoci i el van permetre assistir a la classe assegut en una cadira, açò sí, quietet i sense xistar.

Na Franciska també hi havia de ser, per fer el reportatge fotogràfic. Però com que ara es vol dedicar a la política, l'hora li va coincidir amb la roda de premsa diària del seu partit, dedicada a escorxar l'enemic per excel·lència, en Marcks. Així és que avui tampoc no tenim fotos.

– Vam –va dir n'Àngela mirant impertinent tots dos alumnes i amb un regle de llenya a punyat–, si les decisions econòmiques que us faig prendre provoquen una vaga general, com reaccionareu?

– Açò és impossible que em succeeixi –va respondre a l'acte en Marianu amb cara de set-ciències–, perquè abans que arribi apujaré sous i davallaré impostos, i els sindicats i els empresaris m'aclamaran.

– No siguis passerell! –va reaccionar indignada n'Àngela, exhibint el regle com si fos l'espasa de Carlemany– Si ho penses resoldre d'aquesta manera, ja pots fer les maletes i anar a governar a un país de l'Amèrica Tropical, que de doblers meus ja no en veuràs ni un.

– Idò jo –va respondre en Kossé Luí posant cara d'alumne aplicat empegueït–, resistiria estoicament el temporal i oferiria el meu sacrifici a les autoritats monetàries de Brussel·les, que segur que m'estan escoltant.

– No està malament, la resposta –va exclamar n'Ubama que els havia estat escoltant de darrere la porta–. Si ho haguessis dit fa un any, no t'hauria cregut, Kossé Luí, però ara sembla que comences a entendre de què va la cosa.

– Però quins disbarats feis aprendre a aquests pobres al·lots! –va cridar qualcú que, per les cares, era evident que els presents no esperaven–. Quina manera més grollera de resoldre els petits problemes de govern!

– Però Sarko –va exclamar n'Àngela sense amollar el regle–, què hi fas, aquí? Que no vam quedar que tu ja tenies prou feina a ca teva i que la mestra seria jo?

– On hi ha una dama alemanya –va replicar l'intrús fent una reverència–, hi ha d'haver un cavaller francès –i mentre ho deia va simular una besada posant els morros en forma de cul de mona.

– Sarko! –es va ofendre n'Ubama mentre es col·locava de perfil, com si miràs a les càmeres, i alçava el braç dret per iniciar un discurs adoctrinador dels seus.

– A jo encara no m'han amenaçat amb cap vaga general –va replicar en Sarko abans que n'Ubama pogués fer l'entrada–, per més que he retallat salaris i he allargat la jubilació... Però els francesos deien pestes de les meves decisions i la majoria no em pensaven tornar a votar...

– No ho cal, que ara mos expliquis les teves desgràcies –va respondre n'Àngela mentre s'asseia damunt un pupitre abatuda–, que no ets l'únic que les passa magres, dirigint aquesta crisi.

– Sí –va replicar en Sarko–, però no sou tan espavilats com jo i no sabeu aprofitar les ensenyances del passat. Què feien a Europa quan hi havia pesta negra? Cremaven jueus. I quan no plovia? Mataven moros. I quan plovia massa? Cremaven moros i mataven jueus...

Al nostro espia, entonat a la cadira on l'havien abandonat, no li va passar per alt l'interès amb què en Kossé Luí i en Marianu escoltaven l'intrús, posant uns ullets que demanaven amor i comprensió per a les seves misèries.

– Idò jo –va continuar en Sarko alçant el pit com per rebre una condecoració–, no he fet matar ni cremar ningú, perquè ara faria lleig, però he expulsat els gitanos! I ha estat una proesa tan grossa que ja no es parla de crisi.

– Sembla interessant, ho proposaré als meus militants de Badalona! –va exclamar en Marianu mentre els altres es miraven avergonyits del que sentien.