Carta del lector

El passat mes de maig va fer dos anys que vam començar una lluita contra el càncer. Des que a na Carol li van diagnosticar un melanoma de pell dolent, amb primari desconegut, no hem aturat de lluitar. En principi, quan t'ho diuen no t'ho acabes de creure perquè te sembla que açò mai t'ha de tocar a tu, però quan la malaltia del càncer entra a casa teva és com si comencessis una nova vida, de cop barates els valors d'unes coses i comences a valorar-ne unes altres, és com si el barco de la teva vida canviés de rumb sense que tu hagis girat el timó.Tens moments de por; por pel què passarà.

Tens moments on et planteges moltes preguntes: ¿per què nosaltres?, ¿com li explic a en Tomeu, el fill?I moments de tristor, tristor perquè açò no és el que jo volia. Estones de dubtes, dubtes per veure si seré capaç de tirar endavant; i amb tots aquests interrogants te vénen ganes de plorar, te cerques un raconet on no te vegin i plores sense sebre prou per què, però plores i després et sens millor, treus forces de no saps on i decideixes seguir endavant passi el que passi.Poc a poc i amb el pas del temps aprens a conviure amb aquesta malaltia i comences a acceptar que a nosaltres ens ha tocat lluitar contra aquest melanoma. Intentes fer la vida el més normal possible, fent el que te diuen els metges i adaptant-te a la nova situació.

Un dels moments més complicats i emotius va ser dia 5 d'agost del 2009, just ara fa un any (però que record com si fos avui), quan van operar per quarta vegada na Carol. Però aquesta operació no era igual que les altres, sinó que era molt més complicada, ja que tenia tres metàstasis situades a l'aparell digestiu i les tenien que treure per a poder seguir combatent la malaltia.

Per altra banda l'operació es va fer fora de Menorca, a l'hospital de Son Dureta, i ben segur que van ser les set hores més llargues de la meva vida. Set hores d'operació on cada minut durava una eternitat; set hores plenes de pensaments bons i altres no tant, set hores de sensacions i sentiments coneguts i altres de desconeguts. Però tot i la distància i les emocions viscudes, sempre vaig tenir la sensació de no estar tot sol, perquè sabia que molta gent que ens estima ens feia costat, lluitant i pregant perquè tot sortís bé, com per sort així va ser.

Podria estar hores i hores explicant moltes més coses, però el motiu d'aquesta carta no és explicar coses, sinó sobretot donar gràcies. Gràcies per tot el que esteim vivint des que vam començar aquesta lluita, gràcies a molta gent que ens està ajudant moralment, espiritualment i econòmicament, perquè sense aquesta ajuda seria molt complicat seguir endavant. Tota aquesta ajuda que rebem, em fa sentir una persona privilegiada en veure tantes persones que ens estimen i que ens volen ajudar a vèncer aquesta malaltia. No diré noms, perquè em sabria molt de greu no pensar en tothom, però sí que vull anomenar uns fets i accions que esper que cada persona que ens ajuda se senti identificada en algun d'ells:

Gràcies a totes aquelles persones que ens estan enviant energia positiva, perquè sense aquesta força ja ens haguéssim esfondrat.
Gràcies a aquelles persones que durant molt de temps tenen un llumet encès per nosaltres, perquè aquesta llum ens ajuda a veure més bé el camí a seguir.
Gràcies al Grup de Matrimonis de la parròquia, perquè sabem que en tot moment estan al nostre costat pel que ens faci falta.
Gràcies a tots els amics i coneguts, perquè no deixen de preocupar-se per nosaltres i ens animen a seguir lluitant.
Gràcies a la comunitat cristiana, perquè en les seves pregàries ens ajuden a mantenir viva la fe amb Déu i aquesta fe ens ajuda a tenir esperança.
Gràcies a la comunitat budista Dharma Kadam de sa Roca, perquè en les seves oracions podem reforçar el nostre esperit, i si tenim un bon esperit ens és més fàcil acceptar les coses.
Gràcies de manera molt especial a la doctora Bellido, que va ser qui la va operar aquella vegada.
Gràcies al doctor Garcia Gasulla, a la psico-oncòloga Nike i a tot el seu equip d'oncologia, perquè el seu tracte humà ens fa més fàcil enfrontar-nos amb la malaltia i perquè també sabem que estan fet tot el possible per a sortir d'aquesta situació.
Gràcies a la família per tot el suport que ens donen, perquè sempre estan disposats a ajudar, perquè sempre hi són, i perquè sé que mai no ens fallaran.
Gràcies a tu, Carol, perquè m'has donat exemple de lluita, de no queixar-te, d'acceptar el que ens véngui, encara que no ens agradi, i aquest exemple teu m'ha servit per seguir endavant passi el que passi.

Ni jo ni tu, Carol, sabem com acabarà, però sí que podem estar satisfets perquè amb l'ajuda de molta gent crec que esteim fent una feina ben feta.
Per acabar, m'agradaria tenir un record especial i donar molts d'ànims a totes aquelles famílies que també estan passant el mateix que nosaltres, i dir-los que no ens hem de cansar mai de lluitar, lluitar i lluitar .

Nito Barber Arguimbau
Ferreries