Llest com una centella

'Espira' és sinònim de 'guspira' i 'espurna' (en castellà "chispa"). En sentit figurat, ho aplicam a una persona activa i deixondida. De fet, una centella és també una guspira, açò és, una partícula inflamada que es desprèn d'un cos, i és, així mateix, un traç lluminós, de curtíssima durada, que acompanya una descàrrega elèctrica instantània, entre dos conductors separats per s'aire.

Una centella, en conseqüència i per definició, és ràpida i, en aquest aspecte, és 'llesta'. Recordem que 'llest', ademés des sentit de "viu d'enteniment", també ho aplicam a una acció ràpida: "Ha estat llest per plegar i fugir".

Hem trobat un comentari que diu així: "Centelleo. Titilación o parpadeo que se observa en los cuerpos celestes, particularmente en las estrellas, sobre todo cuando éstas aparecen próximas al horizonte. La luz de las estrellas, al pasar oblícuamente a través de la atmósfera terrestre, cambia de trayectoria inclinándose hacia abajo, es decir, hacia el centro de la Tierra. Como quiera que el índice de refracción del aire varía con la densidad de éste y por efecto de otros factores, por ejemplo la humedad, resulta que la luz de la estrella, al atravesar masas de aire de composición variable y desigual, será más o menos desviada en momentos decisivos. Estos cambios de dirección de la luz son causa de que aparezcan las estrellas con su centelleo característico en el firmamento y también de que varíen su color y brillo".

Ja sabem, per tant, perquè es produeix es centelleig dels estels. Si em permeteu una petita distració, us diré que "Esser més viu que una centella", m'ha fet pensar amb allò de "Esser més viu que es ca d'en Mel". Sabeu qui era en Mel? Idò, mos ho va explicar molt bé en Deseado Mercadal (a Quaderns de Folklore, número 55, pàgina 32, del Col·lectiu Folklòric Ciutadella):

"I pel que fa a en Mel, sabem que durant el regnat d'Isabel II hi havia un invident anomenat Jaume Seguí, més conegut per en Mel, que venia pel carrer billets de la rifa instaurada l'any 1810 pels nostres síndics amb l'objecte d'obtenir fons per a obres públiques i de caritat. Sempre anava acompanyat del seu ca fidel, que el guiava i el defensava de qualsevol perill. Quan en Mel morí, el 17 de gener de 1879, el ca va seguir el cadàver del seu amo fins al cementiri, on va romandre sense menjar fins que, poc després, va morir. La memòria d'aquest animal tan fidel encara roman viva en el poble, per la qual cosa molts maonesos d'edat, en referir-se a una persona intel·ligent diuen: "És més viu que es ca d'en Mel".