Los toros de la señora Aguirre

He escoltat avui veus a favor i en contra, de la prohibició dels toros. Malgrat que, per la seva absència del paisatge cultural menorquí, és una qüestió que sempre he vist llunyana, em decant clarament pels favorables a la proscripció. Els arguments dels que reclamen que els toros desapareguin de Catalunya són de dos tipus: a) els nacionalistes; b) els humanistes.

Els primers són bastant bajanals: vénen a dir que això és un costum espanyol i que, com a tal, no té cabuda a la nació catalana; dic que són una bajanada perquè és un argument que no passaria pel sedàs de la història. Els segons són més consistents, de caire moral: no es pot permetre un espectacle en el qual la gent gaudeix de la violència, de veure com pateix un animal fins la mort.

A Menorca, com ja he dit, això ens toca de lluny. No és que no hi hagi hagut intents de muntar negocis taurins, però tots han estat ruïnosos. Els primers coneguts ens menen al 1902, quan un empresari mallorquí va voler muntar una plaça a Maó. Els republicans, a través d'El Liberal, ja li van dir "... nuestro propósito es evitar, hasta donde estuviera legalmente a nuestro alcance, que llegara a celebrarse aquí un espectáculo que consideramos atentatorio a las buenas costumbres de la población y muy dado a corromper los sentimientos humanitarios que tenemos la obligación de conservar." (E.L. 18-03-1902).

Si fa cent anys, els nostres besavis republicans ja ho veien malament, com no ho hem de veure nosaltres ara? Aquesta posició ha fet fracassar tots els intents que hi ha hagut, fins i tot el de la plaça de bous de Ciutadella durant els anys seixanta, on record haver xalat amb un concert d'El Gato Pérez.

Com a reacció a la iniciativa catalana, Esperanza Aguirre ja ha anunciat que declararia l'espectacle taurí com a Bé d'Interès Cultural. Es pensa que, amb la declaració de BIC, el protegirà de futurs perills. Quasi res! Esper que s'hagi ben llegit la normativa, abans d'anunciar-ho. D'altra banda, el cas ens recorda la perversitat de les lleis quan s'empren per a quelcom que no és la seva finalitat original. En el cas de la llei de Patrimoni Històric, que emprem molt per aquí, més d'un cop s'ha utilitzat no per a protegir un bé, sinó per anar en contra d'una mesura d'una altra naturalesa. Això és el que tenen les lleis, que després s'han d'emprar.