Material per una novel·la per entregues

Tanmateix, ensoldemà es va presentar a la capital de l'espionatge i els negocis tèrbols per conèixer, de primera mà, les conseqüències del temporal. No va haver de menester el GPS per arribar a la casa on li podien aclarir tot, perquè como vostès saben, ja comença a ser un habitual del carrer de Gènova.

Tampoc no va tenir dificultats per entrar i la disfressa aquesta vegada li va sortir molt barata (extres que s'estalvia es diari!): un simple bigoti va ser suficient perquè el deixassin entrar, a la vegada que li donaven una palmada a l'espatla i li deien "Hola Bigotes, ¿tu por aquí? ¿Y como está el Rata?". És evident que el van confondre amb un altre habitual de la casa i de les seves festes de casament.
I pels passadissos, tothom continuava, com el dia de la història dels espies, capcot i trist, amb la mirada perduda en el trespol, però tots repetien una i una altra vegada, mentre es donaven punyades al pit, "van a por nosotros, van a por nosotros".

Com aquell qui no vol la cosa, el nostro homo es va introduir al despatx principal, on una parella que vostès ja coneixen, mantenien aquesta conversa mentre prenien camamil·la i menjaven xurros.

-Només mos faltava aquesta -va dir en Marianu mentre arrufava el nas i feia capades, amb la notícia dels nous escàndols a la mà i un xurro a la boca.

-És com si haguéssim trepitjat merda -va respondre na Soraia mentre s'asseia al sofà amb posat de model de revista glamorosa i s'empassava el seu xurro.
- I es que cada vegada que vull rallar de la crisi -va continuar ell amb els ulls humits-, mos en succeeix qualque una.

-I pensar que tu podries salvar el món! -va exclamar ella mentre s'espolsava el sucre de xurro que li havia caigut a la pitrera - En quatre dies acabaries amb la crisi!

-Sí -va assentir ell mentre bufava la tassa de camamil·la_, però és que no em deixen rallar... Em tapen la boca amb espionatges i escàndols i no em permeten canviar de tema.

-Si mateix -va continuar ella-, quin bestiar que teníem per dins el partit! Quan no mos rebenta a les illes aquelles, o fa al Regne de València i ara a la Villa. Quant de xoriço!

- No me'n parlis -va respondre ell-. Jo ja ho veia que ni havia que cada vegada bufaven més, però com que mos vam educar en allò d'"Espanya va bien"...
-No t'esfondris, Marianu -va exclamar ella mentre s'alçava d'una revolada-, que em tens a jo i encara tenim la bandera i la lengua común.!

-Sí, Soraia, sí, -va respondre ell mentre li brollaven les llàgrimes. Però per anar bé, primer de tot hauríem de canviar una mica la història. Perquè, tu què en saps de la cacera aquesta?

-Que va se bastant xereca -va respondre ella-. Molta caça major, i tot va acabar amb quatre conills i una perdiu esquiva...

- Soraia, has d'estar per la feina! -va cridar ell més maleit que quan surt per la tele- El que vull saber és si hi havia els de sempre.

- Açò sí. La va organitzar un batle nostro i hi havia un ministre i un jutge -va respondre ella amb un xurro a la boca i sense arribar a entendre quina importància podia tenir allò.

- Açò del batle no té gaire interès -va respondre ell mentre n'agafava un altre, de xurro-, direm que la va cagar i prou. Però el ministre i el jutge... Hi ha material per una novel·la per entregues.