Tots parlem del gran problema que és l’habitatge a Menorca, és cert que en tenim poc i car, però no ens posem d’acord del perquè de les causes, hi ha qui dona tota la culpa al turisme, que a les urbanitzacions a l’hivern moltes cases estan buides mentre altres no tenen accés a un habitatge digne, hi ha qui dona la culpa a les limitacions propiciades des de les admiracions per mor al PTI, o als especuladors, el cert és que les administracions no han tingut en compte el creixement de la població assentada a l’Illa.
Menorca en vuitanta anys, des de 1900 a 1980 va passar de 37.576 habitants a 57.243, uns 20.000 habitants, però de 1980 quan va començar al boom del turisme i de residents, en quaranta-quatre anys hem arribat als 101.074 habitants censats un creixement de més del 76% de la població estable. Aquestes persones no són turistes que estan de passada, són persones amb necessitats diàries, s’ha planificat aquest creixement? Ha crescut el parc immobiliari per fer front a aquesta demanda de manera efectiva? algú ha pensat que aquestes persones necessitarien, a part d’habitatge, serveis, consum energètic, consum d’aigua, sanitat, que generarien molts més residus, i tot el que comporta l’arribada en aquestes proporcions de nous habitants? A quin ritme s’han construït habitatges de protecció oficial per pal·liar aquest dèficit? Quants anys es tarda a donar llicències de construcció als promotors privats desincentivant la construcció? Era aquesta la idea?, doncs si ho era els ha sortit rodó, però ho estan patint moltes famílies.
En tost de fer front a aquest problema únicament es parla de limitar l’entrada de turistes i d’avions low cost, quan per aquestes persones sí que està resolt el problema d’allotjament, hi ha prou hotels i prou apartaments per allotjar-los. Pot-ser massa i tot.
Hi ha hagut una desídia en les administracions de tots colors polítics en no prioritzar la construcció de suficients habitatges socials, també dels ajuntaments cap als promotors privats no alliberant ni creant sòl urbà suficient, en limitar alçades, en retards en donar llicències d’obres, perquè la manca de sòl urbà fa encarir el preu dels habitatges, no és el cost de la construcció sinó el preu del sòl que encareix el preu final d’aquests, o la quantitat d’ells que es poden fer en un mateix espai, amb més sòl i més alçades s’haurien pogut fer promocions sostenibles i funcionals, el que no vol dir de mala qualitat, amb preus assequibles per les famílies treballadores.
Tornem a enllaçar amb el començament, ara es fan vint-i-set habitatges de luxe que no solucionaran cap problema, ja que únicament podran accedir-hi persones amb un alt poder adquisitiu, això sí, seran molt polits, amb una piscina comunitària i espai pel lleure, ajudant que Sant Lluís mantingui el primer lloc en el ranking de municipi amb el nivell de renda per càpita més alt de Menorca. Un dubtós privilegi en una època que a moltes persones els costa arribar a final de mes.
