No sóc escriptora i tal vegada no m'explicaré d'allò més bé, però em veig amb la necessitat de transmetre el què pens.
Ja fa uns anys, el meu pare va morir d'alzheimer amb només 68 anys. El procés va ser molt i molt dur. Vam tenir i tenim la gran sort de tenir una mare que va estar pendent d'ell en tot moment. Quan algú que estimes tant deixa de conèixer-te, deixa de ser qui et guiava, qui et protegia i qui et donava consells, el cor se't romp. Tot i així, el procés et va fent fort i et fa sentir últil. Fa que tota la família, a qui tenc molt que agrair, s'impliqui en tot el que pugui. Vam fer una pinya, noltros ho vam superar; ell, per desgracia, no. Del que estic segura és que va partir carregat d'amor i orgullós de la família que deixava.
Alzheimer, demència, dependència... Només sentir aquestes paraules se'm posa la pell de gallina. Quantes famílies passen per alguna d'aquestes situacions? Semblen les malalties de moda, cada dia sentim d'algun diagnòstic nou.
No sé si ha estat el destí, però tenc la gran sort de fer feina amb gent que pateix aquestes malalties, dic sort perquè per a jo cada dia al seu costat és un repte, una lluita amb jo mateixa, una manera de valorar el que tenim i una gran satisfacció de sentir-te útil.
Som molts els que ho tocam de ben a prop, no tan sols els que hi treballam, si no els seus familiars, principals cuidadors i responsables, els quals més d'una vegada se senten desamparats i impotents.
Cada dia, per motius de feina pas pel port de Ciutadella i sempre em faig la mateixa pregunta: «Com pot ser que estigui tancat l'edifici de l'antiga estació portuària?». Crec que és el lloc ideal per fer un centre de dia amb tanta gent com hi ha en llista d'espera.
Quantes vegades m'he imaginat aquestes persones assegudes en aquells ventanals contemplant un paisatge immillorable, un paisatge en tot moment diferent, ara entra una balandra, ara ve un veler, aquell senyor que passeja o aquell fillet que pesca, uns ventanals oberts al món, a la vida diària de la gent, uns ventanals que donarien il·lusió, vida i alegria a qualsevol. Els familiars podrien descansar sabent que deixen als seus en un lloc privilegiat on, segur, es trobarien més que bé.
I és per açò que vull fer una crida a les autoritats pertinents, ja sigui l'Ajuntament, Consell o Govern, i com no a tot el poble de Ciutadella. No deixem que aquest edifici, aquest lloc meravellós s'esfondri. Crec que és el millor lloc per fer un centre de dia, qui sap si algú de nosaltres no acabarem amb una d'aquestes malalties.
Mentres uns lluiten científicament, que també necessiten el nostre recolzament; uns altres hem de lluitar per tal que la societat prengui consciència que per tots passen els anys i que les decisions d'avui són el futur del demà.
