També alguna cosa nostra mor amb tu, amic. Aquest adéu buit i silenciós que ens has fet, atrapat per aquesta maleïda malaltia que no volem ni anomenar i que és com una abraçada a la tenebrosa foscor insondable, ens ha deixat a tots un poc ferits i desolats.
Perquè tu formaves part ja del nostre mon, d'aquest lloc en les nostres vides que amb les velos omplim cada dissabte i que reforça l'amistat compartint rialles i paraules de felicitat, de felicitat plena com era la teva.
Què ha passat? Per què aquesta precipitada empenta terrible de la maleïda mort?
Ens costarà dir-te adéu perquè tenim difícil pensar que ja no hi ets. ...i és que encara no ens ho podem creure.
Diuen que sempre hi ha un temps per anar-se, però sabem que aquest no era encara el teu temps.
Ens dol el gran buit que deixaràs a tots els moments que marxaran amb aquest teu adéu.
...Ja no et podem dir res més amic Serena, no hi ha paraules, només un adéu, un adéu sense motius, sense valor i sense raó.
De tu ens quedarà el record de tantes i tantes passejades alegres i festives pel nostre estimat camp menorquí. I també de les anuals sortides a Mallorca, on sempre hi eres i sempre ens animaves i ens alegraves amb el teu somriure permanent.
Tots els teus companys ciclistes, els anomenats «Apòstols», per què no dir-ho?: t'hem estimat! ...I sabedors que aquest amor perdura, des d'aquest petit mon nostre te l'enviam aquest amor que estam segur que ja has rebut siguis on siguis.
Descansa en pau amic José Serena.
