Avui hem anat amb la família a fer una volta pels camins habilitats al voltant de la Penya de s'Indio. Es una ruta molt guapa, quan ets allà reps un regal als 5 sentits, l'olor de l'humit bosc, el contrast de colors, les formes rocoses, el cant dels ocells i les granotes, el tacte de les roques i els troncs dels abres, hem trobat alguns bolets que ens menjarem per dinar.
En un punt determinat de la ruta hi ha un cartell que indica un mirador. Hem pujat una montanyeta i hem arribat a un replà que té unes vistes maravelloses. Disfrutavem del paisatge quan de sobte he vist un panyal (bolquer) tirat en terra. En un principi he pensat, la gent és molt bruta, pujen per gaudir de la natura amb el petit o petita, la criatura es fa caca i tiren el panyal en terra. Però després reflexionant un moment, ho he vist clar, les vistes són tan impressionants, et fan sentir plé de felicitat i aquets pares impregnats de la màgia del momet i de l'espai, han pensat, «Cari, la merda del nostre fill o filla no és menys important que la natura que ens rodeja, la deixarem aquí, perquè el món la pugui contemplar».
La gent que espera tant dels seus fills, que tenen depositades tantes i tan altes espectatives, a jo, me donen enveja. Així que he agafat el panyal i l'he tirat al contenidor.
