Edu, per Eduard, Pardo

Vides breus, intenses, arriscades, finalment llises , retirades i discretes. Així va ser la de n'Edu, per Eduard Pardo, mort fa uns dies repentinament als quaranta i pocs anys, no sabem encara si el cor, que era gran en un cos petit. N'Edu havia estat alumne meu, membre d'una remesa d'alumnes inquiets, de curiositats inabastables, que treien el millor de tu. De ben al·lot li va interessar el teatre, ja a l'institut Josep Ma Quadrado muntaven performances (ja es deia així ) , sketchs teatrals irreverents i rompedors, ai, déu meu!, dèiem els profes asseguts a primera fila, n'Edu revestit de bisbe dalt l'escenari, llançant prèdiques anti-no-sé-què, rialles i escandalera, ell petitó i valent: l'ombra dels Joglars, supòs ara, ganes de divertir-se i asvalotar el personal. Va provar d'estudiar filologia anglesa, però Barcelona va ser més potent que ell, pot passar: una certa bohèmia, els llibres poden esperar i ja em presentaré als exàmens de setembre. Ell que vivia de llibres, discos, teatre i d'altra cosa no parlava, recomanacions d'un i altre, el coneixes? l'has llegit? no te'l perdis. Record una autobiografia en anglès de Miles Davis que em va deixar, un text que semblava dictat pel músic des del sofà, mal escrit, ple de paraulotes, motherfuckers, etc. L'hi vaig tornar anys després (Mascaróooo), ai! - va dir- em pensava que no me'l tornaries, i vam parlar de jazz, una de les seves passions. Al cap de dos dies em va fer arribar uns CDs, amb un escrit inclòs de comentaris i recomancions, volia dir-me que un retard imperdonable en tornar un llibre no era pèrdua de confiança. Apareixia de tant en tant als concerts de Jazz Obert, a un racó, silenciós, i després moderat en els comentaris , sempre sincer: avui no m'ha agradat, trob que el bateria era massa intrusiu, i la versió que han fet Naima, hmm,... no ho sé, era Coltrane, no?
Havia deixat els estudis, format i cultivat de cultura urbana, la superficial i la subterrània, parlava molt bé anglès. Tornat a l'Illa, a Ciutadella, i al negoci familiar, per fer de dependent, organitzar el magatzem i tenir cura de sa mare, però ben prest va quedar sol, son pare s'havia mort, i ja abans també l'únic germà, jove , i sa mare que començava fer la passa curta; anys després també sa mare se n'anà, ara sí, sol en el món, només una tia i cosins a Palma, on ha mort. Sé que sempre va tenir un grupet d'amics, que d'aprop o d'enfora (algun d'ells de molt aprop) seguien les seves tresques, i n'Edu, què fa? què en sabeu? Fragment intermitents és el que tenc al cap. Amb els anys el seu caminar s'havia fet lent, jaqueta amb botons de jubilat, blanc de pell i esblanqueït, revivia quan el trobaves, mirada fixa als ulls, tímidament carinyós, Nasi, què fas? i a l'instant érem a Califòrnia 1968, o Plutarc o un músic que jo no coneixia, què prest arriba que són els teus alumnes que t'eduquen! Anys de vida precària, com tants d'altres. Em conta un amic comú que sempre parlava dels anys a l'institut, com si fos l'única etapa feliç de la seva vida. Ho he de dir, la devoció d'un alumne t'afalaga, però, quina por! no us ho podeu imaginar. Descansi en pau.