Diumenge vaig indignar-me com de costum (i inútilment) amb els comentaris que podien llegir-se al diari digital. La notícia en aquest cas feia referència a la manifestació convocada el passat diumenge 28 pel col·lectiu de joves Menorquins pel Territori. Segons un dels lectors el lema «Qui estima Menorca no la destrueix» havia de ser considerat com un eslògan demagògic. Arribats a n'aquest punt, m'agrada anar a buscar l'etimologia de les paraules, la definició, per poder desmentir de forma justa una afirmació. La RAE, sobre demagogia, ens diu: «Degeneración de la democracia, consistente en que los políticos, mediante concesiones y halagos a los sentimientos elementales de los ciudadanos, tratan de conseguir o mantener el poder».
L'altre recurs habitual entre els comentaris és acotar a què «sempre són els mateixos» o bé «on eren aquests hipòcrites quan es cometien altres destrosses?» (fent referència a altres projectes o problemàtiques i com si d'herois omnipresents s'hagués de tractar, obviant que cada succés té una conjuntura diversa). No voldria entrar a respondre a tota aquesta gent però si animar-los a analitzar la fotografia real del diumenge sense tants prejudicis.
Al final de la marxa, la Plaça del Carme anava plena d'opinions i felicitacions per l'afluència aconseguida. Però jo, amb escolta atenta, em va il·lusionar en especial un comentari: «S'han vist moltes cares noves avui». Un altre fet significatiu fou quan una de les organitzadores va emocionar-se en llegir el manifest final, el tremolor de la veu donava credibilitat a les seves paraules però també donava a entendre que aquest fet traspassa molt més que una qüestió estrictament política o ideològica. I per què no dir-ho, apel·la a una raó emocional però que alhora aquesta és fruit del sentit comú.
L'impacte per molts dels que hem partit, i reservàvem en el nostre imaginari el record d'un paisatge romàntic, contrasta avui amb l'endemesa que ens hi hem trobat. Per emprendre el camí cap a la protesta, nosaltres que som de Ciutadella, vam sortir de jorn per fer carretera. Després de ploure la verdor dels camps d'hivern era més viva que mai i els rajos del que en diem «sol- d'aigua» feien un joc de dibuixos al cel i ombres a les tanques, que sense previ avís ens va commoure. Però vam arribar a Maó amb angoixa, amb el disgust de veure com el paisatge s'havia anat mutant a mesura que avançàvem: la verdor lluenta era fang, i la riquesa natural de les vaques tastant herba humida l'havien canviat per «màquines de destrucció massiva».
No es tracte de banderes polítiques, puc entendre que la dreta es deixa encegar per interessos econòmics, però no puc creure'm que sigui cega amb raons de cor. Em reafirmo jo també en què s'hi van veure moltes cares noves, cares i noms que poc temps abans hauria jurat que mai farien acte de presència en una convocatòria de mobilització social. Companys, que sense que n'hagi de ser una crítica i en pugui ser una observació, tenen nul·la implicació en política o manca d'interessos pel que es fa i desfà dalt la sala. Els més optimistes marquen l'afluència del dia 28 com la punta d'un iceberg, com una mostra d'aquest canvi de model i mentalitat que comença a aflorar, com un reclam democràtic; a jo ningú m'ha assignat la veritat absoluta però entenc l'acte com quelcom que ha superat de lluny les fronteres del posicionament polític.
El nombre de participants va en funció del tipus de reclam, la idea de manifestar-se en contra d'una llei o d'uns drets, implica entrar en un cercle més complex de demandes, molt més obertes i ambigües. El descontent social d'avui és tan generalitzat que les exigències són en línies infinites. Però aquí parlem d'una realitat territorial, d'una destrossa paisatgística. Les vies d'acció i desacord són ben concretes, i l'objectiu està ben definit: aturar-ho i modificar-ne el projecte. Quan la demanada és clara, i com a n'aquest cas se'n pot fer una idea tan gràfica, les veus que es senten tendeixen a ser més.
Seria demagògia si el component emocional estàs deslligat de la raó, fos fruit de la manipulació i sostingut de falses promeses. Però en aquest cas surt de l'amor, de la identificació amb unes arrels, i del que ens queda en la capacitat cognitiva de distingir entre bé i mal; sense que ningú l'hagi de promoure el sentit comú juga una lliga a part.
Potser el problema d'aquesta gent que ens governa avui es que ningú els ha ensenyat mai a estimar.
Anna Gornés MOLL
Cala Blanca (Ciutadella)
