Cartas de los lectores

N'Asbert Seguí Cardona, maonès, persona educada, instruïda i bona, ha mort a Barcelona en companyia dels seus fills i amics. Tenia 102 anys, camí dels 103. Aquests darrers deu o dotze anys ha viscut al costat de casa nostra a Barcelona, sense deixar d'anar mai a Maó a l'estiu, on es retrobava amb la gent, l'olor i el sabor d'allò que per ell era vital. Tot i així, en aquests anys no ha deixat d'interessar-se per tot, de manera que res del que passava li era aliè. Ha fet més vida de barri que nosaltres, tothom el coneixia per la seva manera de vestir i de saludar, sempre amb un somriure. El seu cuidador d'aquest darrer any, el Sr. Francisco Choque, peruà, el va definir com a "una alma de Dios".Hem discutit molt de tot, des de posicions ideològiques divergents, però des del respecte i estima, sense embuts. Ell era, i així es definia, conservador i emocionalment monàrquic. Íntimament, i no cal amagar res, era creient cristià, i de cada cop més allunyat de la institució catòlica. Els orígens de la seva família eren de les rodalies de Sant Climent, i el seu lloc era Santa Anna, on ja fa molt de temps el polígon de Maó va deixar sense alè el bosqueret i les figueres. Sempre que anàvem a l'aeroport ell es girava cap on era el seu món de petit. Venia, per tant, del camp. S'enamorà de n'Isabel Parpal Petrus, d'arrels ciutadanes i de família republicana. Uns anys massa difícils.

N'Asbert (o n'Alberto de Santa Ana) va ser concejal elegit (terç familiar) de la Sala, tres anys amb el batlle Victori i tres amb el batlle Pons Monjo. Era del règim, evidentment, però d'una militància atenuada per les circumstàncies familiars i, crec, per propi convenciment. Jo, per exemple, mai no vaig pertànyer a cap organització política d'aquell temps, excepte a l'Església.

Durant els estius passàrem els anys d'infantesa – anys 50 – d'una platja a una altra, a peu, quan encara la gran majoria de maonesos no s'hi atrevien. Els anys 60, tan bons per a la majoria, no ho van ser per a noltros. Temes d'economia domèstica van ser els causants.

L'any 68, arran d'una manifestació del primer de maig, em varen detenir a València, i vaig passar un parell de dies, gairebé tres, a comissaria. Vaig anar forçat a la mili. Mon pare, que fins aquell moment portava bigotis finets, molt propis del temps i de l'estètica oficial, se'ls va deixar a l'estil hoximin, com a pas previ als bigotis que emplenaven tot el morro. Va ser la gota que el va fer trencar definitivament amb l'estatus oficial. Tot però, de manera silenciosa. El silenci deu ser l'expressió més adient de la persona senzilla. Parla per si mateix i estar és una manera de rallar.

Fa poc va morir a Maó el seu amic Antoni Salom, dos anys més jove que ell. Ara, de la seva quinta no hi deu quedar ningú. Amb aquestes línies en record d'ell, dirigides als que l'han conegut, i, també, a la majoria que no, els voldria expressar, en aquests moments socials, polítics i econòmics, tan convulsos, un sentiment que he après d'ell i de la meva família, per passiva i per activa. Cadascú ha de defensar amb convicció les seves idees, sense claudicar. Les idees dels altres, fins i tot, no cal respectar-les, però sí a les persones que en són portadores.

Salut a tothom

Antoni Seguí Parpal
Barcelona

Anar contra el català és anar contra els menorquins

Els docents ja hem hagut d'aguantar tantes humiliacions, insults i vexacions del Govern que sembla que una més ja ni la percebem com a tal.El decret TIL, publicat el dia 19 d'abril, és un nou atac frontal a la llengua dels menorquins. Amb la justificació d'una suposada igualtat del tractament de les llengües es pretén fer retrocedir el català, que només ocupi un 33% de les classes als centres educatius. S'adorna molt bé amb la igualtat d'oficialitat del castellà i la necessitat de l'anglès. Sembla que oposar-s'hi sigui fins i tot antidemocràtic, o com els agrada dir a ells, anticonstitucional; ho justifiquen amb lleis i normes oportunes, però n'obliden les que no els convé. I la principal és que el català és l'única llegua pròpia del poble menorquí. Ho diu l'estatut (encara que abans no es deia enlloc i no per això deixava de ser-ho).

Qualsevol persona mínimament documentada sap que l'únic lloc públic, l'únic, on el català pot compensar la presència social aclaparadora del castellà és el sistema educatiu. Cine, ràdio, televisió... allà on les llengües mostren la seua vitalitat, el català té una presència gairebé nul·la, humiliant per tractar-se de la llengua oficial i pròpia d'un país. Però d'açò no es diu res i en canvi s'ataca allà on fa més mal, l'educació.

En un exercici -involuntari- de democràcia directa, quasi el 90% dels menorquins ja va preferir l'any passat que no volia canviar el model lingüístic de les escoles quan la Conselleria els oferia insistentment, i vergonyosament, aquesta possibilitat.

Que trist veure un Govern que actua contra els seus ciutadans. Són capaços de carregar-se la convivència per acontentar els eixelebrats que conceben des de Palma aquestes aberracions.

Carles Majancoses Almerich
Ciutadella

Adhesió al 25-A

Els mestres del Claustre del CEIP Mare de Déu del Carme de Maó s'adhereixen a les tancades de 25 d'abril per no estar d'acord en les reformes educatives, considerar que la qualitat de l'educació segueix amenaçada per la realitat de les retallades i per la imminent aprovació de la LOMQE, nova llei d'educació, el decret de convivència i el que ja s'ha aprovat, decret del tractament integrat de les llengües, TIL.Volem la millor educació possible per als nostres alumnes, una educació pública i a l'abast de tothom; de qualitat tant en els seus continguts com en les seves metodologies, i capaç de convertir-los en millors persones.

Claustre del CEIP
Mare de Déu del Carme
Maó