TW
0

Segregar no es educar

Mientras la mayoría de los educadores salen a luchar por " una escuela de todos y para todos", otros parece que han optado por el "sálvese quien pueda". Para ello no dudan en ir aligerando responsabilidades para pasar la crisis de la mejor manera posible. Tienen la fortuna de que sus intereses coinciden con los de una administración que pretende recortar "gastos" remitiendo a los niños con discapacidad a los centros más o menos especializados, en vez de llevar los recursos a los centros ordinarios donde deben estar los niños. Con todo ello consiguen la segregación de estos niños, haciéndolos un poco más invisibles, aislándolos de la sociedad (de la que guste o no forman parte), como sucedía en épocas que creíamos ya pasadas.Denunciamos públicamente esta práctica segregadora que vulnera el derecho a la educación inclusiva y normalizada de los niños con diversidad funcional en el colegio ordinario de su entorno vecinal. Por desgracia, cada vez son mas frecuentes las ocasiones en que esto ocurre. Aumenta la tendencia a ampararse bajo el paraguas de la crisis y los recortes para dar pasos atrás y volver a un pasado que algunos, parece, quieren volver a hacer presente.Los responsables del sistema educativo son los que deben velar para que desde las escuelas se eduque en el respeto y la aceptación de la diferencia, normalizándola, dando ejemplo, acogiendo a todos los niños por igual y sin hacer discriminación por las características individuales de los mismos. Los alumnos que en la actualidad están viendo como a sus compañeros con discapacidad se les aparta, están aprendiendo un modelo de comportamiento para el futuro.

Ya es hora de terminar con la normalidad con la que se ha asumido durante demasiado tiempo la marginación de las personas con discapacidad. La igualdad de derechos no admite excepciones, ni excusas, ni justificaciones de ningún tipo. No podemos seguir aceptando comportamientos discriminatorios simplemente porque siempre se han hecho y se han consentido. Si algo define esta sociedad es su diversidad. Diversos pero iguales en derechos. TODOS paseamos por las mismas calles, acudimos a los mismos actos festivos, a los mismos centros de ocio, compartimos las mismas instalaciones deportivas, nos curamos en los mismos centros sanitarios... La escuela no puede ser el primer ámbito de exclusión que experimenten estas personas. Cuando un niño termina el curso escolar creyendo que es uno más en su escuela y nada más empezar el nuevo curso ya está demás, es hora de plantearse hacia donde vamos y qué intereses prevalecen. Discriminación, apartamiento, separación, exclusión, aislamiento, segregación... Muchas palabras para denominar un mismo hecho, pero a pesar de ello los autores del mismo prefieren utilizar eufemismos para disfrazar sus comportamientos o para acallar sus conciencias. Es tiempo de hablar claro y empezar a llamar a las cosas por su nombre y que cada cual asuma las consecuencias de sus actos. Esta sociedad ha evolucionado y no son admisibles actitudes paternalistas que con el tan socorrido "es por tu bien" justifican lo injustificable. El "criterio profesional" es otro de los argumentos de los que se valen algunos para vulnerar derechos; pero por fortuna hoy en día contamos también con el criterio de otros muchos profesionales de diversos ámbitos que llevan mucho tiempo apostando con éxito por la inclusión educativa como la mejor opción. Nos apoyamos además en las leyes que obligan a hacer efectivo el derecho de las personas con discapacidad a la educación sin discriminación y sobre la base de la igualdad de oportunidades.

Antonio Truyol Olives

Tristeza por la muerte de un joven marroquí

La Asociación "Tamazgha para la comunicación intercultural" y la comunidad magrebí, el día 16 de abril de 2013, con profunda tristeza recibe la noticia de la muerte del joven marroquí M.A. de 23 años. Este cruel y trágico incidente vino a sacudir la tranquilidad de la isla, afectando gravemente a su familia y su entorno.Desde la Asociación damos fe de que la víctima era un buen ciudadano, muy trabajador e integrado con el resto de la sociedad. Lo recordaremos siempre como una persona amable y solidaria.En consecuencia, la Asociación declara públicamente lo siguiente:
- Nuestro pésame a la familia y nuestra total solidaridad con ella.

- Condenamos este acto criminal y rechazamos rotundamente todo tipo de violencia.
- Solicitamos a las autoridades competentes profundizar en la investigación y confiamos en que se aplique todo el peso de la ley sobre el criminal.

- Consideramos que lo sucedido fue un hecho aislado, del ámbito privado, y que nada tiene que ver con conflictos entre colectivos.

Junta directiva de la Asociación "Tamazgha para
la comunicación intercultural"

Mohamed Achiyakh, presidente
Maó

Alcover detestava els separatistes

Efectivament Alcover no podia veure els separatistes. Ho repeteix constantment en els seus dietaris. Transcric seguidament uns passatges del Dietari de l'Excursió Filològica de 1906 pels qui vulguin conèixer la seva visió:"…Sí, axí l'entenen aquexa bona unidat els centralistes! ¡Axí unexen ells, respirant odi, tirant llamps y pestes contra'ls espanyols que no pensen com ells! Si, ells fan Pàtria odiant y malparlant dels germans de Pàtria; ells fan unidat decantantse, fentse lluny dels units amb ells per vincles tan naturals com el d'esser nats a n-el metex tros d'Espanya. Y lo bo es que a nosaltres mos volen fer passar per separatistes, jurant y perjurant que separatistes som, per bé que fassem, allà ont nosaltres unim els cors, aglutinam les ànimes, aplegam les inteligències en l'amor de la Pàtria, per enaltir y glorificar la Pàtria, y aquest sentiment, amor y entusiasme que'ns ablama y enardex, es per alsar, enaltir y glorificar un tros d'Espanya tan gran, tan important, com Catalunya, Balears y València, y per consegüent per alsar, enaltir y glorificar l'Espanya. De boca y de paraules poren estimar més Espanya els centralistes que nosaltres; de cor y d'obres no mos guanyen ells ni negú a estimarla y a voler el seu bé, qu'es el bé de tots. Es bo de fer, invocar el nom d'Espanya. Treballar desinteressadament per ella y sacrificarse p'el seu bé, axò no es tan bo de fer. Invocar el nom d'Espanya per satisfer nefandes concupiscències y com a pabelló sagrat per tapar y passar mercancia averiada y putrefacta, es una atrocidat, un crim, un sacrilegi....ho dich p'els centralistes en general, els únichs separatistes pot ser que hi ha formalment dins Espanya. Que son els qui la desjunten més, els qui la desfàn més, els qui peguen més a dretes a ferla bocins, per mi es evident de tota evidència.

L'amor a l'Espanya me fa esser regionalista y nacionalista; ho som perque estich fondament convençut de que l'única solució salvadora, l'única solució d'Espanya està en el regionalisme. Mentres totes les regions y nacions que constituexen, que integren l'Espanya, no es despertin, alsantse resolta y enèrgicament y recobrant llur fesomia pròpia, reconstruintse axí com eren antigament, assimilantse, axò sí,totes les ventatges efectives y avensos reals dels temps moderns, estaune segurs, l'Espanya no s'alsarà de la seua actual postració, del seu ferest abatiment. Y es la cosa més natural del mon. ¿Qu'es l'Espanya més que la suma de totes aquelles regions y nacions? Si els sumants son magres y van de redolons cap avall, si son morts o casi morts, ¿com ha d'esser grassa la suma? com ha d'anar per amunt y viure polent y ufanosa? Es de sentit comú.

Sobre tot, dexem'ho anar axò ara. Y no'm digueu qu'escupi fora de la trona amb lo qu'acab de dir, y que no tenga res que veure amb la filologia ni amb la llengua catalana. Prou que té que veure. La filologia catalana, la literatura catalana, no tenen altre ayre aont alenar ni altre endret aont viure, que l'enaltiment y eczaltació de Catalunya; el moviment polítich catalanista els es tan necessari, tan indispensable, que sens ell no podrien viure a la llarga la nostra filologia ni la nostra literatura. Qui les ha de consolidar, ha d'esser el moviment polítich catalanista; triumf definitiu d'aquest, ha d'esser el triumf definitiu d'elles. El qui no hu veja, es qu'es curt de vista. ¡O curts de vista, posauvos les ulleres del bon sentit natural que Deu no ha negat a cap home del mon!

A més d'enemic dels separatistes Alcover fou també tal vegada un visionari:

... ¡Que ho sàpiguen els centralistes, filisteus rematats! ¡la constitució d'Espanya no serà estable ni definitiva, mentres no se regoneguin els mateixos drets i prerogatives a la Llengua Catalana que a la castellana. El predomini d'aquesta damunt aquella ès senzillament un atentat que clama venjança al cel. ¿La Llengua Catalana fermada davall pastera i la castellana cualcar dalt sella? En vía neguna hi consentirem mai els pobles de nissaga catalana! Primer la mort que l'esclavatge de la Llengua, que ès l'ànima de la nostra nissaga!".

Per si qualcú no té clara la catalanitat d'Alcover transcric també del dietari de 1906:

"...Trobam un home demunt un ase que fa'l metex camí que nosaltres. Com mos sent amb el doctor parlar en francès, mos pren per estrangers, y mos mira ben arreu; com me sent que li demàn en català noves de la Pobla, queda tot admirat, y me demana com es que jo sé fer tant bé la seua llengua. —¡Com no l'he de sebre, dich jo, si som tant català com vos! —¿Y d'ont és vostè? me diu ell. —Heu sentida anomenar may, dich jo, una illa que hi ha dins mar, qu'es diu Mallorca? —Sí que l'he sentida anomenar, diu ell. —Idò de Mallorca som jo, li dich. —¡De Mallorca! diu ell, ¿y a Mallorca parlen axí? ¿com pot ser, si no son catalans? —¡Prou qu'hu som! El rey En Jaume I va prendre l'illa a n-els moros; hi anaren catalans a poblarho, y d'aquests sortim nosaltres".

Alcover venia de tradició Carlista i de l'integrisme catòlic, voler-lo enquadrar en termes de la política d'avui en dia no té sentit. Qualcú pensa que és integrable en termes de la política actual una persona que va viure entre 1865 i 1932 que llegia en públic versos com els que segueixen dirigits contra els catòlics més liberals com Josep Maria Quadrado –"Nóstron viure és fer la guerra/ Guerra a mort contra Luzbel!/Lloc de combat és la terra/la pau no és més que en el cel./Guerra, idò, de nit i dia de tramuntana a migdia/No ens parleu de paus ni tractes/amb nostro amic mortal/Guerra a mort! Vet ací als pactes/Llamp a Déu al deslleial/...Guerra a mort al Maçonisme i a tot error liberal/". Aquests versos són de la 'Cançó dels bons catòlics' i en acabar-los de llegir Josep Maria Quadrado li va demanar: -què em pegarà una punyada? No, Alcover no és encaixable en la política d'avui en dia. I sé que, amb la 'Cançó dels bons catòlics' acab de fer una caricatura de la complexa personalitat d'Alcover que no es pot descriure a través de simplificacions pròpies dels articles de premsa, per això fan malament els que sense conèixer-lo gens proclamen , també amb simplificacions d'eslògan o de carta al diari, que el seu model del llengua era el de les rondalles, rondalles que tanmateix tampoc no han llegit ni analitzat.


Josep Mir i Morales