Cartas de los lectores

Vostès ja formen part d'aquells que creuen que és suficient emprar el terme sostenibilitat a tot arreu i de manera compulsiva, com un mantra, per aconseguir que una mena de geni surti del bòtil i tot el que toqui sigui sostenible sense altre esforç?

Han d'assumir vostès que aquí tenim les nostres particularitats de les que tots d'una forma o altre en vivim. Vivim de gestionar i oferir, que no vendre, naturalesa, platges verges, tranquil·litat, discreció i anonimat. Oferim una forma alternativa de descans, d'esbarjo, de relació amb el medi.

Donem exemple de sostenibilitat, de tradició, de valors etnològics, ecològics, culturals, arqueològics, etc. El "Skyline" dels nostres recursos turístics no pot ser altre que els camps segats, les vaques pasturant, els boscos i la marina, els barrancs i les cases de lloc, preferentment sense retol lluminós ni piscina. Poden estar vostès segurs que els nostres jardiners sempre han estat els pagesos que amb les seves activitats han donat forma i caràcter al nostre territori. I és això i no altre cosa el que bona part dels nostres visitants valoren i volen trobar quan venen i tornen. Tenim la sort que una activitat econòmica i productiva, l'agricultura i la ramaderia, sigui el marc necessari per a la realització d'una segona activitat econòmica, el turisme. És tan difícil de veure això ? Cuidem del camp i dels que d'ell en viuen i tindrem mitja feina feta.

No vulguin vostès fer caixa, ara, ràpid i de qualsevol manera. Això que vostès duen camí de fer ja fa temps que està inventat, es diu Salou, Manga del Mar Menor, Torremolinos... això sí, als que viuen al continent, que són majoria, no els hi cal pagar un caríssim bitllet d'avió per anar-hi.

No vulguem competir amb ells, no podrem, no ens convé i molts no ho volem. Nosaltres, per sort, tenim una millor oferta i opció de futur que cada cop serà més rara i valorada en un destí turístic d'estiu i platja que no estigui a la quinta punyeta.

Fent d'aprenents de bruixot corren el risc que, volent fer un St. Tropez, els surti un Benidorm.
Vostès, molt senyors meus, per qui han de mirar és per la gent d'aquí, pel bé comú, i de cap manera per l'interès personal de quatre inversors mancats d'escrúpols, ja sobrats de doblers i que pensen, amb la seva necessària col·laboració, fer-ne molts més a costa del que sigui. I en aquest cas serà de el que ens queda de Menorca.

I no hem vinguin vostès amb el rotllo que "han rebut un mandat del poble a les urnes" per fer tot allò que els hi roti. Siguin vostès una mica humils i ocupin el seu lloc, que no és altre que el d'administradors temporals de la res pública per mandat del poble, que és qui els ha posat on són, sent el legitim hereu i dipositari -que no propietari- col·lectiu de tot allò que vostès tenen l'honor de gestionar i, finalment -sé que no es elegant que els hi digui- qui els hi paga el sou .

Vostès el que han de fer, i fer-ho prest, és pujar dalt el Toro i guaitar. No tinguin pressa, prenguin el seu temps en reflexionar, asseguts al mur, en silenci. Allò que sentiran d'orelles cap enfora és el vent, però allò que si posen un poc d'atenció escoltaran d'orelles cap endins és la seva consciència... els hi proposo que hi tenguin una xerrada amb ella, allà dalt asseguts mentre guaiten els paratges que tenen al seus peus... és Menorca, just fins on comença la mar. Ben poca cosa.

Doncs bé, això és tot, no n'hi ha més. I allà dalt estant no els veuran, però allà baix hi ha persones amb les seves vides anònimes, menorquins i menorquines que van i venen amb les seves il·lusions i problemes. Hi ha joves i al·lots amb dret a disposar, en un futur, d'un territori decent on poder viure i del que poder viure i arribat el moment deixar-lo als seus fills.

La punyetera crisis, més tard o més prest, passarà, vostès també passaran, tots passarem, però tenguin present que les seves obres els sobreviuran. No destrossin Menorca per sempre més. No els hi sembla que ja esta bé, que ja ens han fotut prou tant els uns com els altres? El present ja està perdut, ara tindríem que lluitar per no perdre el futur.

Cada dia som més prop d'estar venent allò que ja no tenim, correm el risc de ser com aquelles al·lotes que viuen de la seva bellesa i la seva joventut ... i un dia, al llevar-se al matí, de sobte, al mirar-se al mirall descobreixen que una i altra, irremeiablement, s'han marcit i ja fan més llàstima que goig ... I ara què?

Xavier Verdú Alegre
Torre Solí Vell (Alaior)