Cartas de los Lectores

M'agrada mirar les gavines que cerquen el menjar entre les ones, i els raigs de sol que fan joguines amb el plomell de les aus.

M'agrada sentir el soroll suau de les ones quan llepen el llenegall i fan pessigolles als peixos que han gosat acostar-s'hi. Quan veuen la meva imatge dins l'aigua fugen espantats.

M'agrada alçar els ulls per contemplar el penya-segat damunt meu i, encara més amunt les cases de Maó, velles unes, d'altres, edificis nous que s'enlairen al cel. I més amunt que tots, l'antiga Residència de la Mare de Déu del Toro.

Ja vaig tornant gran i no sé quant temps em queda de fer aquestes passejades.

Però, tinc un somni:

Em veig molt velleta guaitant per la finestra de la meva cambra dins la Residència de la Mare de Déu del Toro que ara és una residència per a la gent gran. Totes les habitacions són individuals amb bany adaptat i vistes al mar, perquè als vellets ens agrada gaudir d'una mica d'intimitat i de plaer.

La gent gran necessita sentir-se respectada en els darrers anys de la vida. Necessita saber que no fa nosa a ningú i que tampoc ningú no li fa nosa.

Quan tornem vells tenim debilitats que no s'han de compartir amb ningú. Per açò soc partidària de tenir una cambra per a mi tota sola quan sigui prou gran.

De la mateixa manera crec que els vells han de gaudir de qualque goig. Cada etapa de la vida du la seva felicitat, però, d'alguns plaers, es pot gaudir a tota edat.

A mi m'agrada mirar la mar, m'agradava quan era petita, quan vaig tornar jove, m'agrada ara i, m'agradarà sempre.

Em demano perquè els vells, quan nostres forces es debiliten i les mans ens tremolen, quan hem de deixar la nostra casa perquè tinguin cura de nosaltres, no podem viure en una residència amb vistes, una residència amb vistes al nostre benvolgut port de Maó.

Aquest és el meu somni. L'últim que em queda. No ho sé, si s'acomplirà…

Laura Coll Hellín
Maó

----------------------

Un homenaje inesperado
El pasado día 5 de noviembre, disfruté de un inesperado homenaje que me brindaron ex jugadores y directivos del At. Villacarlos de baloncesto. En esta cena, llena de reencuentros y recuerdos, me quedé con la duda de si había sabido demostrar mi agradecimiento. Por esto escribo estas líneas para reiterar mis gracias a todos los organizadores y asistentes.

Asimismo un recuerdo a todos los jugadores y colaboradores que durante mi etapa como entrenador, pasaron por el equipo y que siempre estarán entre mis mejores recuerdos.

José Pons Febrer
Maó