Cartas de los lectores

No és ni ha estat mai la nostra queixa principal –almanco des d'aquest claustre– la qüestió econòmica. Som conscients que vivim un moment delicat i difícil, que molts altres treballadors tenen sous més baixos que els nostres, que tots, d'una o altra manera, hem de col·laborar en resoldre l'actual crisi econòmica, però creim que les coses s'han de fer bé i amb coherència. Per cert, xerrant de crisi, quan aquesta és econòmica tota la maquinària política es mobilitza ràpidament i cerca solucions; però quan aquesta crisi és social, de valors, escolar,... costa Déu i ajuda que algú mogui un dit; ara dóna la impressió que tot són mans i peus que borinen.

Com dèiem abans, la nostra queixa va, principalment, per uns altres camins, una queixa que ja dura d'ençà molts anys, més de trenta en algun cas. Per exemple, ens demanam:

- Quan s'ha preocupat l'administració educativa de resoldre un tema tan senzill com el transport escolar? Durant més de trenta anys ha creat diferències entre els alumnes de centres públics i els de centres concertats, no permetent que utilitzin el mateix transport per anar a classe.

- Per què no poden tenir els mateixos recursos els alumnes de la pública i els de la concertada? Per què uns disposen de més suports humans que els altres?

- Per què la nostra càrrega lectiva ha de ser de 22, 23 o 24 hores setmanals quan des de l'administració se'n proposen 18 com a màxim?

- Per què els tutors/es dels centres concertats no poden cobrar el complement de tutoria?

- Per què els càrrecs directius no poden disposar del mateix temps de dedicació a tasques administratives que els de la pública?

- Per què es retarden tant els pagaments de les substitucions? Quantitats que, lògicament, han d'avançar durant molt temps els mateixos centres concertats.

- Per què els alumnes dels centres concertats no poden participar dels programes Pro i Proa de recuperació d'estiu?

- Per què l'administració inverteix en els centres concertats, pràcticament la meitat que en els centres públics quant a despeses de funcionament?

Per altra part, tot i ser la nostra obligació i la nostra feina com a treballadors de l'ensenyament, no deixa de fer que ens demanem també:

- No ens exigeixen, a uns i altres, les mateixes feines administratives i burocràtiques?

- No són més cada any les demandes, projectes, plans i programes que se'ns demana per a complementar i entregar?

- I, quant a la sol·licitud de documentació –especialment la burocràtica i del personal– no creuen que també augmenta any rere any i els requisits exigibles són analitzats amb lupa en el cas dels centres concertats?

En tot cas, tenim molt clar que les oposicions justifiquen uns drets als companys de la pública, però no veim que puguin ser motiu de justificació de la majoria dels plantejaments als quals hem fet referència; és més, no creim que en tenguin res a veure amb quasi cap d'ells.

Després de totes aquestes preguntes, recordam que durant molts anys i en moltes ocasions hem tingut la negativa per resposta en les nostres demandes d'igualtat de drets, no sempre salarials, ni molt manco. I ara, de cop i volta, ens donen la mateixa consideració que els companys funcionaris i ens retallen el sou. Fet que, per altra part, podria ser de dubtosa legalitat ja que les nostres percepcions econòmiques estan regulades per un conveni d'ensenyament a nivell estatal.

Pensam que manca coherència i netedat en la forma d'actuar de la Conselleria en relació al professorat de l'escola concertada.

El que senzillament demanam és que tinguem el mateix tracte en el que ens pertoca, en el camp econòmic i també en el camp laboral.

Claustre del CC Sant Francesc d'Assís
Ferreries

Enguany toquen "despedides"
Sí, ja sé que aquí a Menorca ses despedides no ho són tant, i la cosa no resulta ni la meitat de trista com la pròpia parauleta ens convida a evocar.

Però quan una persona ha tingut un tracte pràcticament diari, al llarg de quasi 10 mesos en l'any, amb un grup de persones durant cinc anys seguits; i a partir del setembre la relació diària ja no hi serà, perquè el teu fill petit anirà a fer P3 en un altre centre, i ja no tens més fills per dur-los , i per tant, no les veuràs.... la cosa canvia i molt.

Estic parlant evidentment de l'escola des Pouet. O millor dit, estic parlant de na Lourdes, na Niní, na Mari, ses Sílvies, na Sara, na Toia, na Juana, na Kai, na Janet, na Sonia, ...estic parlant d'un equip de persones amb les que he tingut la sort de compartir l'educació dels meus fills durant els dos primers anys de les seves vides. Estic parlant de persones a les que ,com va escriure en Carles Soldevila, "Estim, perquè eduquen els meus fills, com no les podria estimar?"

Podria començar a escriure moltes coses i totes bones, però no vull convertir aquesta carta en un manifest avorrit i cursi, que ja ho és prou. El que sí vull és donar-vos les gràcies públicament per la vostra dedicació als meus fills durant tots aquests anys .

Normalment, la gent no sap valorar la vostra professió, però jo, que me consider un poc del "gremi", sí que ho faig. I sé que moltes vegades ens queixem, jo la primera, de les quotes que suposen una gran guardiola, o del pagament del material que és car...; però quan una veu els resultats de la vostra feina... quan una mira els seus fills a la cara i els veu contents i satisfets d'anar a l'escola, sent la recompensa de tots aquells doblers gastats i pensa: "quina bona inversió que he fet".

No crec que la gent sepi realment el que significa la vostra professió. Molts pensen que veniu aquí a "jugar a fer de mares": canviar quatre bolquers, cantar quatre cançons, procurar que no es facin cap mal, repartir molts de bessos i abraços, i... hala! Ja és hora de tornar-los amb ses seves mares de "de ver"!

Però no ens hem d'enganar: les mares no aconseguim que els nostres fills recullin les joguines al ritme d'una cançó. Les mares no aconseguim que el nostres fills s'asseguin davant el berenar a taula, i el que és més, esperin que tothom hagi acabat per alçar-se! Les mares no aconseguim que els nostres fills s'aprenguin tantes i tantes cançons, entre d'altres, perquè no les coneixem ni les pròpies mares! Les mares no aconseguim que els nostres fills pengin la seva jaqueta al seu lloc, perquè abans d'intentar-ho ja els hi hem llevat nosaltres i ja està penjada! Les mares no aconseguim que els nostres fills ens mirin amb aquella fascinació mentre escolten el conte dels tres porquets per enèsima vegada, perquè no tenim o no trobem el temps per contar-los-hi. Les mares no aconseguim que els nostres fills ens creguin quan senten: "Açò no!", entre d'altres perquè no els sabem dir "no". Les mares no aconseguim que els nostres fills s'aprenguin un vers per dir per Nadal, perquè primer se'ns hauria d'acudir el vers a nosaltres...

Per tantes i tantes coses bones, vos dedic aquest escrit.

Gràcies per tot i que pugueu seguir molts anys fent aquesta meravellosa feina i portant a terme aquesta important labor: ajudar-nos a educar el nostres fills.

Molta sort i bon estiu!

Natàlia Vinent Mascaró
Alaior

Cala Galdana,
sin policía
Escribo indignada sobre lo que ocurre en Cala Galdana ( la zona de Ciutadella). Nadie respeta ni las paradas de autobuses ni los carga y descarga, y lo peor es que llamas a la Policía Local de Ciutadella y lo único que te dicen es que mandarán una patrulla cuando la tengan disponible. Se ve que nunca tienen disponibles pues nunca vienen. Lo único que sirve esta parte de Cala Galdana es para recaudar dinero. La policía local se puede tirar semanas sin aparecer. Espero que esto sirva para que se avergüencen un poco y miren más por esta zona. Podrían hacer un reportaje y verían como lo que les digo es cierto.

LIDIA MARTINEZ PEÑALVER
Ferreries