Cartas de los lectores

¡Será el palacio del deporte!

¡Será que no hay crisis para el deporte!

Esperamos que tenga un plan de uso; que el personal contratado para el mantenimiento y la limpieza sea gente del pueblo, ya que se ubica en Fornells. Ojalá se haga mucho uso y haya partidos interesantes, así sería una buena forma de dinamizar el pueblo tanto en verano como en invierno.

De otra parte, tanto dinero gastado, pensando en todo lo que hay por hacer para preservar y fomentar el pueblo y conservar lo que hay, de parte de todas las autoridades competentes:
– La torre de Fornells, tan apreciada por la "xarxa" de monumentos, que está sin alumbrar desde hace año y medio.
– Un castillo de Sant Antoni, oxidado.
– La todavía viva esperanza para la construcción de viviendas de protección oficial –una playa peligrosa en estado de dejadez.
– Un paseo marítimo donde hay que caminar mirando al suelo para no tropezar con las baldosas levantadas en vez de contemplar esta maravillosa bahía.
– Unas palmeras decaídas, enfermas o muertas en el mismo paseo marítimo.
– Sin hablar de un proyecto de ampliación o mejora del puerto actual, sin tener en cuenta la experiencia de generaciones (se presentó un proyecto apoyado en una maqueta de parte de la asociación de vecinos… sin noticias!??!)
– Un puerto donde atracan cientos de barcos durante el año y que no tiene los servicios adecuados para los transeúntes… que pagan bastante caro su amarre.

Se podría alargar la lista y desarrollar cada punto, pero no será en esta ocasión.

Anne Drieu Company Segundo
Fornells

Lo mejor de la semana

La carta del portavoz del PSOE en el Consell, acusando al PP de querer "paralizar" esta institución, ha sido lo mejor de esta semana.

Que el PP quiera rebajar aún más el presupuesto del Consell, no significa que deseen torpedear esta administración con la sibilina intención de crear el caos y ganar las elecciones, como pretende hacernos creer el Sr. Borrás con su pueril escrito.

Sin argumentos, y agitando el fantasma de que el PP va a paralizar las instituciones públicas, no convence ya a unos ciudadanos democráticamente responsables.

El portavoz del PSOE sigue sin explicarnos en qué nos beneficia que la Sra. Tuni Allés evite declarar ante el Juez del Tribunal Superior de Justicia.

Como en su partido no hay democracia interna y debe seguir sin pestañear a su secretario general, no hay nadie en el partido socialista de Menorca que se atreva a explicar a los ciudadanos qué está pasando con este ninguneo a la Justicia.

Sea valiente y demócrata, Sr. Borrás, y mire a los ojos de los ciudadanos y no al trasero de su secretario general.

Nosotros, sus posibles votantes, nos vemos tentados a buscar alternativas de voto que eviten que partidos monolíticos, sin democracia interna y con desprecio continuo a la justicia. Esta alternativa puede ser un partido que promulgue el voto en blanco computable, es decir, que genere escaños vacíos para evitar que actitudes irresponsables como las de su grupo en el Consell sigan en la siguiente legislatura. A buen seguro así tomen nota, porque hasta ahora hacen Vds. caso omiso. Despierten a una realidad democráticamente más rica eficaz e inteligente.

Guillermo Alonso de Armiño
ciudadano en blanco computable
Maó

Que ho puguin dir de cadascun de nosaltres

El seu nom és Esperança Pons Alonso, "sa Memé", i és la protagonista d'una vida regalant amor. Per aquest fet, i amb motiu del seu 100 aniversari, he decidit fer-li aquest petit homenatge.

Podreu pensar que és curiosa la seva història, ja que diré que és mare, àvia i besàvia, i tot sense tenir fills.

Va néixer a la Costa d'en Deià el 15 de juny del 1910, filla de na Magdalena Alonso Moll i d'en Lorenzo Pons Vinent. La major de sis germanes i un germà (Antonyita, Carmen, Montse, Pilar, Magda i Lorenzo). La proximitat física i cronològica amb la família Riudavets Manent del mateix carrer la varen convertir molt prest en íntima amiga de na Blanca i na Consuelo Riudavets, establint una especial amistat amb na Blanca, que durà tota la vida. Així, convertí ca na Blanca amb la seva segona residència pràcticament per a sempre.

Motius familiars difícils, la portaren, essent encara jove, a Barcelona amb tota la família. Allà hi visqué uns 50 anys, al carrer Paradís, essent veïna i amiga dels Damm (tan de moda aquests dies a Menorca). A la Ciutat Comtal, i en plena guerra Civil, es casà amb el menorquí Delio Bagur, conegut per les seves regates a bord del famós "Delio", un bot que es pot veure encara pel nostre port de Maó.

Explicat per ella mateixa, coneixem que varen arribar a contraure matrimoni un dia de durs enfrontaments pels carrers de Barcelona. Arribaren sortejant bombes i metralla, refugiant-se per portalades. Però finalment es posaren els anells, per cert aquestes aliances les havien aconseguit fonent dues pessetes de plata.

Aquest matrimoni va patir llargues temporades separats ja que en Delio era militar. Enviat al front de combat, ella patia i tirava endavant fent de costurera i compartint penes amb els Damm.

Va ésser testimoni privilegiada de la vida i la carrera artística de la cantant Pilar Alonso, immortalitzada a la plaça Colón de Maó, ja que és neboda de l'artista maonesa. Una carrera que durà poc temps, tant sols deu anys, degut, com n'Esperança mateix explica, que "es va casar amb un home massa gelós".

Passada la guerra, i després de molt d'anar i venir de Barcelona a Maó, n'Esperança i en Delio varen tornar a la seva estimada ciutat maonesa. Ca na Blanca i en Deleuze ja seria més a prop. Un cop a Maó, ells foren dels qui inauguraren la Residència de Gent Gran, regida en aquells moment per les Filles de la Caritat. Allà varen establir casa seva, però l'esperit de llibertat que sempre ha posseït n'Esperança, feia que pràcticament només hi anés a dormir "per no perdre s'habitació" (com deia ella), i fent vida sobretot a ca na Blanca, on mentrestant ajudava la seva "filla" na Niní i feia companyia a na Blanca i na Consuelo, tot encarregant-se, al mateix moment, dels seus "néts", en Miquel, en Jordi i en Joan, sobretot després de la mort d'en Deleuze. Podem dir amb la boca ben plena que en aquell moment s'instituí com a àvia oficial dels tres germans, que per regal de Déu, han gaudit de tres àvies. Llavors la batiaren de nou, i per no dir-li àvia, li digueren "memé", fou ella mateixa qui eixerida ens digué: "així, idò, que ara me direu "yaya" però en francès". Per aquest motiu se la coneix més per aquest sobrenom que pel seu.

A partir d'aquell moment, jo mateix en som testimoni privilegiat de l'estima de sa Memé. No deixa de ser curiós com una persona des dels primers moments és capaç de vincular-se a una família fins a l'extrem de no dubtar en formar part d'ella no per la sang, però sí per un lligam més fort que és l'afecte.

Un cop en Delio va partir cap a l'eternitat, ella més s'establí entre nosaltres. Llavors encara anava menys a la Residència de gent gran ja que ella mateixa deia amb humor que "era plena de vells", fent gala del seu esperit jove.

Podríem recordar moltes coses, com per exemple quan ens ensenyà a nedar entre sa Mesquida i Cala Rata, es notava que era una dona valenta, es tirava de cap a l'aigua fins que complí els 95 anys. Quasi bé, m'atreveixo a dir, que amb la seva valentia ha estat com un prodigi de la naturalesa.

Així idò, aquesta dona, de gran caràcter, valenta i decidida, coneixedora excepcional de la Menorca de la "pre" i "post" guerra, penso que és mereixedora de la canya verda, però no tan sols per la seva longevitat, sinó sobretot, com tants altres menorquins, per ser una història viva que ha parlat i ha viscut fins avui amb el cor.

En donarem gràcies pel do de la vida en una Eucaristia el mateix dia del seu 100 aniversari, és a dir demà dia 15, a les 12 h., a la Parròquia de la Concepció.

Segur, també, que en aquest llarg temps s'ha equivocat, però els qui la coneixem podem dir que és molt més el que ha fet bé. Tant de bo que un dia els altres ho puguin dir de cadascun de nosaltres. ¡Per molts d'anys!

Joan Tutzó Sans
Maó