Cartas de los lectores

Senyor Bartomeu Llinàs: li recoman que comenci la seva visita pel CP Sa Graduada a primera hora del matí. Prengui's un cafè a alguna de les terrasses de l'Avda. Quadrado i aprofiti per passejar per les seves amples voravies, plenes de fillets, pares i mares de l'escola. Observarà que la majoria d'alumnes hi arriba caminant i que molts d'ells, a partir dels 7 ó 8 anys, hi van sols perquè els seus domicilis estan molt a prop de l'escola. A molts pares de sa Graduada (i als nostres fills també) ens agradaria que l'escola quedés on és, que es reformés i que seguís sent l'escola pública del centre de Maó.

Li asseguro que la visita a les escoles públiques serà entretinguda. Hi ha per a tots els gusts: centres amb més de cinc aules prefabricades, amb una, amb tres prefabricades... ocupant el pati de jocs dels fillets. Resulta que amb tantes "aules extra", hi ha escoles de dues línies i mitja, d'una i mitja, de dues i tres quarts, de tres línies... tota una extensa amalgama per a tots els gusts.

Degut a la proliferació d'aules prefabricades i a la desaparició de les biblioteques escolars, de les aules de música, de les de psicomotricitat, de les sales de professors, etc. en algunes classes no se sobrepassa el ràtio màxim de 25 alumnes (però només en alguns casos).

En canvi, els patis de les escoles concertades no es troben ocupats per aules prefabricades. Tanmateix, quan entri a les seves aules, fixi's en què hi ha una gran quantitat d'alumnes, en la majoria més de 25 (ràtio màxim recomanat per la normativa). Potser encara tenen sort i conserven la biblioteca o l'aula de psicomotricitat.

Quan finalitzi la visita, es donarà compte de l'evidència: les escoles estan massificades i no hi ha volta de fulla: o han perdut espais comuns i han instal·lat prefabricades, o les aules passen del ràtio màxim (o ambdues opcions, en el pitjor dels casos). Els centres de dues línies han d'acollir 450 places escolars i els d'una línia, 225. La realitat és que des de fa anys totes les escoles sobrepassen aquestes xifres de bon tros: el curs 2008-9 hi va haver un excedent de 462 alumnes en les escoles públiques de Maó, dels quals un centenar corresponien a sa Graduada.

Tal vegada li he organitzat un dia de visita massa atrafegat, però no podia fer de menys quan he llegit les seves declaracions al Parlament negant el fet de la massificació a les escoles de la nostra ciutat, en contra del que afirma el Consell Escolar de les Illes Balears en un dels seus informes anuals. Diuen que "una imagen vale más que mil palabras". Per tant, vengui, passi i vegi.

Joana M. Garau Sobrino
una mare de Sa Graduada
Maó

Un dia important pel servei de diàlisi
Avui és un dia important pels afectats d'insuficiència renal crònica de Menorca, i d'una manera molt especial pels malalts sotmesos a tres sessions setmanals de diàlisi a Ciutadella: entra en funcionament la nova sala instal·lada per l'IB-Salut a la Clínica Menorca. Servei donat directament per la sanitat pública. Un objectiu llargament perseguit –durant anys– per l'associació de malalts de ronyó ALCER Menorca. Ara podem afirmar que tots els esforços han valgut la pena.

Enrere queda una sala de tractament d'espai insuficient, que incomplia les distàncies mínimes de seguretat entre pacients, de difícil accés pels malalts en cadira de rodes, i sense possibilitat d'instal·lar-hi un llit en cas de necessitat. Mancances remuntades només per la professionalitat del personal sanitari.

Enrere queda la concessió a una empresa privada que incomplia el contracte, obligant al Servei de Salut de les Illes Balears a haver d'aportar material fungible i personal d'infermeria. Una duplicitat de costos inacceptable: l'abonat a l'empresa concessionària i el que havia d'aportar directament al servei. Aquests dies podem veure les conseqüències de la manca de rigor en la despesa de les administracions públiques. Un tema fonamental en el cas de la sanitat; els mateixos usuaris n'hem de ser conscients: som els primers interessats a defensar aquest rigor si volem mantenir el sistema de salut públic i universal.

Afortunadament, a Menorca no hem conegut cap cas de contagi durant l'hemodiàlisi, però s'ha d'insistir en la importància vital de complir les condicions higiènico-sanitàries i els protocols establerts. El passat febrer, set pacients d'un centre concertat de Tarragona en van patir les conseqüències, durant una sessió de diàlisi van ser contagiats d'hepatitis C. En salut, sempre és millor la prevenció.

Aquests darrers mesos, l'espera s'ha fet més llarga del que s'hauria desitjat, amb la consegüent incomoditat per als pacients, però tots sabem què succeeix amb els terminis de les obres, de públiques i de les que fa cada un a ca seva.

Ara, però, és l'hora de la satisfacció. Els malalts en diàlisi de Ciutadella disposen d'una sala renovada i més gran, amb vuit màquines noves en lloc de sis obsoletes, noves instal·lacions de tractament d'aigües, nou sistema d'aire condicionat, bàscula per pesar malalts en cadira de rodes (el control del pes és bàsic per una diàlisi correcta), bany adaptat i un espai en millors condicions de feina pel personal que atén els malalts.

Per tant, és el moment de girar full, i d'oblidar entrebancs i alguna traveta. Però també de reconèixer el mèrit de les entitats i persones que ho han fet possible, com el Dr. Gómez Arbona, la conselleria de Salut, el Consell insular, Vicenç Arnaiz i, d'una manera molt especial, la constància de Coloma Marquès, actual presidenta d'ALCER Menorca i ella mateixa pacient de diàlisi a Ciutadella.

Adolf Sintes
Sant Lluís

Una carta más sobre la carretera general
Todos los días me pregunto, ¿por qué tenemos esta carretera? Y no entiendo como todavía hay gente que la defiende alegando que por cinco o diez minutos que podamos avanzar no vale la pena modificarla, pero…. ¿no se dan cuenta que no es tan sólo por esos minutos que la gente desea una carretera mejor?, además y mucho más importante, está la seguridad de nuestras vidas, ya que no hay nada más importante que ellas, con una carretera mejor como tienen por ejemplo en Mallorca o Ibiza (que envidia me dan) se evitarían los choques frontales y otros accidentes al tener una carretera más fluida, ya que prácticamente no se puede circular a más de 70 km/h. debido a los camiones, los cuales no tienen ninguna culpa y los que trabajamos a diario en la carretera nos jugamos la vida viendo como muchos desesperados adelantan de cualquier manera.

Ojalá que los que defienden esta carretera tan peligrosa, ni ellos ni su familia tengan nunca ningún accidente en ella.

Manolo Muñoz Corrales
Ferreries

Un amic,
un company
n Aquest divendres, en Miquel Gelabert rebrà la Medalla al Mèrit Col·legial, al Saló de Plens de l'Ajuntament d'Alaior, una medalla més que merescuda pels 36 anys que ha vingut desenvolupant la seva feina al nostre estimat poble.
Els meus records d'aquell jove que va aparèixer per ca meva, són borrosos.
El Dr. Cuadra s'havia jubilat, i mon pare estava al límit de la seva capacitat física i mental davant d'una epidèmia de grip que feia excessos entre la població.
Jo encara no havia acabat la carrera, però me'n record de la impressió que em va causar aquell jove metge que venia de Maó: tranquil, moderat, de poques paraules i amb un somriure intel·ligent.
Ell volia fer radiologia, que era i ha estat la seva passió, ja que a Valladolid havia estat intern al servei , però la ocasió de venir a Alaior va trastocar els seus plans. La medicina de poble d'aquell temps, enganxava i apassionava. Els malalts no eren pacients, eren amics, i confiaven cegament amb tu, i tu comparties amb ells el bo i dolent. Eres un més de la família. I en Miquel Gelabert, amb el seu esperit obert i casolà, va encaixar completament dins el poble.
En Miquel va ser el company i el confident de mon pare durant tots els anys que van fer feina junts. Molts de dies desprès d'acabar la feina solia passar per ca meva i amb un vinet es relaxaven parlant de tot i de res. L'assumpte era passar una estona junts sense la pressió assistencial.
En aquell temps, no es tornaven per fer guàrdies, i sempre estaven a punt per sortir per quan els cridessin. I sortien molt, ja que el costum no era que el malalt anés a cal metge, sinó que el metge anés a les cases.
I tot açò sense rallar de a on passaven visita: a l'antic Hospital Municipal, al quarter de la guàrdia civil i per fi al nou centre des Banyer.
Desprès, quan mon pare es va jubilar, vaig tenir la sort de compartir amb en Miquel moltes hores de feina, i vaig aprendre moltes coses d'ell. Perquè en Miquel, a més d'un coneixement científic extens i acurat que sempre alimentava amb l'estudi constant, era una avantatjat de la informàtica i ens mostrava a tots com introduir-nos en aquest món.
Però el que més vaig aprendre d'ell va ser el tracte amb el pacients. En Miquel es aquell metge que al seu diagnòstic hi afegeix una paraula amable, un somriure i una explicació senzilla, amb el que els malalts se'n van tranquils de la consulta.
No he vist mai una mala cara, un no, una paraula més amunt que altre.
Si hi havia alguna queixa al centre, ell s'encarregava de parlar amb el pacient i tot s'arranjava, i no arribava a majors.
Ell sempre diu, que amb bones paraules s'arrangen més coses que amb reclamacions o discussions violentes. I te tota la raó.
És el millor company que m'he trobat, i li dec moltes més coses de les que puc contar.
La concessió de la medalla al mèrit col·legial és el merescut reconeixement del col·lectiu mèdic a una vida dedica a la medicina i a Alaior.
Enhorabona Miquel i gràcies!
Antoni Gómez
gerent de l'Àrea de Salut de Menorca