La massificació que pateixen els grans museus (cada dia visiten La Gioconda trenta mil turistes) fa difícil obtenir una experiència satisfactòria i rebre els efectes positius de l’art. Quasi quatre milions de persones visitaren la National Gallery de Londres el 2024 i la seva botiga ja és com una gran superfície, que reporta uns ingressos propers al 20 % del seu pressupost anual. Aquesta massificació fa molt difícil la contemplació de les obres, i molt més si es tracta d’obres petites com les de l’exposició «Siena: The Rise of Painting, 1300 ‒1350» (‘Siena: L’ascens de la pintura, 1300-1350’). Les vint-i-dues lliures que val l’entrada i l’hora d’accés que s’estableix no sembla regular el flux de visitants, de forma que l’encertat disseny expositiu que convida al recolliment, amb parets pintades de negre i les llums retallades, perd la seva efectivitat. Malgrat això, l’exposició és una ocasió única per apropar-nos a un dels grans moments de la història de l’art.
A final de 1200 Siena era un bullidor de gent i d’activitat. La ciutat tenia el banc més important d’occident i hi passaven els peregrins que, vinguts de Canterbury, anaven cap a Roma. La ciutat es trobava, a més a més, a la ruta de la seda. A Itàlia l’home va començar a estar en el centre de les produccions artístiques, el llatí donà pas a les llengües natives italianes i els escriptors començaren a escriure en italià, com ho feu Dante amb la Divina Comèdia. Els franciscans i els dominics, que van sortir dels monestirs i s’aproparen a la gent, hi tingueren molt a veure.
L’exposició se centra en els pintors Duccio de Buoninsegna, els germans Pietro i Ambrogio Lorenzetti i Simone Martini, així com en destacats escultors i orfebres. Juntament amb els pintors florentins Cimabue i Giotto, els pintors sienesos renovaren la pintura gòtica i assentaren les bases del Renaixement dotant les figures de sentiments, moviment i color, i la composició, d’harmonia i d’una incipient perspectiva. Poder reunir aquestes obres, la majoria de petit format, té un valor extraordinari per la seva raresa. Per fer-nos una idea de la seva escassetat només cal recordar que l’any 2012 Sotheby’s va vendre una pintura al tremp i pa d’or damunt fusta de 29 x 20 cm d’una verge per dos milions set-cents mil euros. De Duccio de Buoninsegna es pot contemplar part de la predel·la (base de l’altar) de l’extraordinari retaule de l’altar major que va fer per a la catedral de Siena l’any 1311, conegut com a Maestà. No hi és tota, tan sols vuit plafons, perquè el 1771 va ser desmantellada i alguns van desaparèixer. Per la banda anterior, l’accessible als monjos, hi ha escenes de la vida de Crist alternades amb els profetes, i per la part posterior, la que veien els devots, els miracles de Jesucrist i escenes de la seva vida.
Probablement, els germans Pietro i Ambrogio Lorenzetti i Simone Martini es trobaven entre els col·laboradors del seu taller. A la catedral de Siena trobam també altars dels germans Lorenzetti i de Simone Martini. Pietro (possiblement 1306-1348) i Ambrogio (possiblement 1319-1348/9) s’interessaren més per la descripció de l’espai tridimensional, per les estructures arquitectòniques i per la narrativitat de l’escena. A l’exposició es pot contemplar el retaule El naixement de la verge, que Pietro Lorenzetti pintà per acompanyar la Maestà de Duccio juntament amb L’anunciació de Simone Martini, la gran obra mestra de la pintura gòtica.
Simone Martini (1284-1344) esdevingué, a la mort de Duccio, el gran pintor de Siena fins que l’any 1333, un cop acabada L’anunciació, marxà a Avinyó, on el 1309 s’havia instal·lat el papat. Allà feu amistat amb el poeta Petrarca, que li dedicà dos sonets. Les seves figures són elegants i gràcils, les seves vestidures refinades i els seus colors brillants. Representa, junt amb Giotto, la transició de l’art bizantí al Renaixement i davant de les seves obres hom queda corprès per la seva exquisidesa.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.