Els orígens de la porcellana es remunten al segle VI i hi ha una ciutat a la Xina considerada la capital de la seva producció: Jingdezhen. Una artista i professora del Royal College of Art de Londres, Felicity Aylieff (1954), s’hi instal·là el 2005 per crear majestuosos gerros de porcellana i superar els límits de la porcellana clàssica xinesa blava i blanca, exemples de la qual en trobam a la col·lecció Jero Taltavull del Centre d’Art Ca n’Oliver.
Als Kew Gardens de Londres una exquisida exposició mostra un conjunt de les seves obres monumentals, amb algunes obres de més de cinc metres d'alçada. Els monòlits més grans poden estar formats per tres o quatre peces de fins a 200 kg cadascuna (vegeu la imatge). El modelatge el van fer a mà a uns tallers de Jingdezhen persones que treballen en equip unint les seves mans per fer la força que requereix donar forma en el torn a cada peça. Un cop assecada l’artista pinta les peces amb blau cobalt mitjançant pinzellades de gran gestualitat emprant pinzells i estris creats ad hoc. Introduïdes després en un forn gegantí que arriba als 1.300º el resultat és absolutament innovador i dona a la clàssica porcellana xinesa una nova vida plena d’espontaneïtat i expressivitat.
A l’exposició també es presenten uns gerros amb flors acolorides que recorden el treball amb esmalt. Estan inspirats en la col·lecció d'il·lustracions botàniques històriques dels Kew Gardens, una de les millors del món, i fan una reinterpretació única de la tradició artística xinesa de fencai (coneguda com famille rose).
La Royal Academy of Arts és una de les grans institucions de l’art a Londres. Va ser fundada el 1768 i des del principi allotjà una escola d’art per la qual han passat grans artistes. Les exposicions que organitza són sovint d’alt nivell i en aquesta ocasió presenta «Brasil!! Brasil!! The Birth of Modernism» (‘Brasil!! Brasil!! El naixement del modernisme’). En la línia del que plantejàvem a l’encapçalament de l’article anterior, l’exposició posa de manifest l’existència d’un moviment artístic brasiler nascut cap al 1910 que establí les bases per a un art amb una identitat pròpia, allunyat de la influència europea que havia dominat el període colonial, entre 1500 i 1815, i el període imperial, entre la independència de Portugal (1815) i la instauració de la República (1889). Un any abans s’havia abolit l’esclavitud, que amb els quatre milions d’esclaus canvià completament la demografia del país. L’arribada d’importants poblacions d’italians, japonesos, alemanys i sirians, entre la segona meitat del segle XIX i la primera del segle XX, contribuí encara més a diversificar la composició ètnica del país.
Els deu artistes presents a la mostra, molts amb estudis a Europa, tingueren un important paper en la construcció del modernisme brasiler, resolt a crear un art autòcton i lligat a la tradició indígena. El Manifest antropòfag d’Oswald de Andrade (1928) va ser la llavor d’aquest moviment, un text inspirat en la pintora Tarsila do Amaral, qui va ser la seva esposa. La seva pintura Abaporu, de 1928, esdevingué una icona de l’art brasiler, un art primitivista i ingenuista del qual també parlàvem a l’article anterior a propòsit de l’exposició de Carmen Vivó al Roser de Ciutadella. És l’obra més valuosa de l’art brasiler venuda fins ara. L’adquirí un col·leccionista argentí l’any 1995 a Sotheby’s per quasi un milió d’euros i està dipositada al Museu d’Art Llatinoamericà de Buenos Aires. Tarsila do Amaral, juntament amb Djanira da Motta e Silva i Vicente do Rego Monteiro, van ser els màxims exponents d’aquest art autòcton, si bé aquest art convisqué amb un realisme social marcadament expressionista a càrrec d’Ana Malfatti, Lasar Segall, Flávio de Carvalho i Candido Portinari. Aquest darrer, afí al realisme socialista, donà molta importància al paisatge brasiler i a la terra. Per emfatitzar-ho pintava grans mans i peus en els treballadors de les plantacions de cafè i els dotava de gran voluminositat per accentuar-ne la dignitat.
De les nombroses propostes expositives de Londres destaca també la dedicada a l’escola de Siena, sota el títol «Siena: The Raise of Painting, 1300 – 1350». En parlarem.
