L’ull del segle. Herni Cartier-Bresson

Qui tengui ocasió de veure l’exposició del fotògraf francès podrà constatar l’enorme llegat que ens deixà i el perquè d’aquest qualificatiu: l’ull del segle. En les dues-centes quaranta fotografies provinents de la Fondation Herni Cartier-Bresson de París es condensa la història del món contemporani amb reportatges que van des de la Segona Guerra Mundial fins a Birmània, la Xina o la Rússia comunista dels anys cinquanta.

En una ocasió el també fotògraf Richard Avedon va escriure: «Cartier és i serà la verdadera i intangible essència de la fotografia i per extensió de la nostra memòria». Cartier-Bresson assentà les bases de la fotografia contemporània, especialment quan el 1952 va publicar la seva monografia Images à la sauvette (literalment, «Imatges d’amagat»), editada simultàniament en anglès sota el títol The decisive moment. El fotògraf hi desenvolupa la idea de «l’instant decisiu», com traslladar la idea de moviment a una imatge fixa: la flexió de les cames d’un home a punt de saltar o el cap d’una dona tapada per una cortina a causa del vent. Segons després, l’home tornarà a recolzar les cames a terra i una altra ràfega de vent descobrirà el cap de la dona, però tot això ja serà un altre instant. Deia Cartier-Bresson: «En la meva opinió fotografiar és contenir la respiració quan totes les nostres facultats convergeixen per capturar la realitat fugaç. És llavors quan captar una imatge procura gran alegria, física i intel·lectual».

Per copsar els valors de la seva fotografia cal no oblidar la seva adscripció primerenca al moviment surrealista i a l’anomenada Nova Visió, així com els seus inicis en la pintura de la mà d’André Lothe, entre 1924 i 1928, amb qui estudià la proporció àuria. Solia dir que així com hi ha fotògrafs de la forma, de la llum o de la composició, per a ell la bellesa es trobava en la geometria i per això no tolerava reenquadrar, retocar ni retallar. Del moviment surrealista n’assumí diversos postulats, i especialment el de «l’atzar objectiu», captar una imatge sobtada i fortuïta en adonar-se d’una situació, idea que es traslladà a les fotografies de gent adormida, objectes mig amagats o el tema recurrent del fet de veure i ser vist. També emprà un recurs molt propi del surrealisme que és el de les juxtaposicions. Del moviment de la Nova Visió, proper a la Bauhaus, incorporà la idea dels angles i perspectives inesperades, la reproducció de textures visuals i l’aïllament i fragmentació dels subjectes fotografiats.

El 1947, després de la seva gran exposició al Museu d’Art Modern de Nova York, Cartier-Bresson fundà l’agència Magnum juntament amb altres fotògrafs com Robert Capa, George Rodger i David Chim Seymour. L’agència els permetia conservar els drets sobre les seves pròpies fotografies i triar els reportatges on treballar i esdevingué una de les referències mundials en matèria de reportatges gràfics de qualitat. S’intensificaren així els seus viatges pel món documentant moments històrics i formes de vida desconegudes a occident, com la vida quotidiana de les dones russes l’any 1954 treballant a les fàbriques de tractors o bicicletes com els homes i dedicant el temps d’oci a ballar o comprar. Captant la vida del moment Herni Cartier-Bresson ens descobrí que la bellesa es troba arreu, no tan sols en Fra Angelico, Piero della Francesca, Monet o Courbet, com tendim a pensar a occident.