Col·lecció Llambias

En veure, ja fa més de cinquanta anys, que el pagès del lloc cremava una arada, Gabriel Llambias Llabrés s’adonà que el patrimoni rural de Menorca estava en perill i començà una frenètica carrera contra rellotge per salvaguardar-lo. Toni Vidal feia el mateix en aquells anys fotografiant llocs i homes i dones del camp. Començada ja la col·lecció d’eines del camp, avui sense dubte la més important de l’illa, Llambias continuà salvaguardant les eines d’oficis diversos, moltes de les quals avui ja no s’empren: les de fuster, arader, mestre d’aixa, ferrer, boter, assaonador, brunyidor, mariscador o marroquiner.

Hi ha en el col·leccionisme un desig de coneixement que sovint fa del col·leccionista un agent de la cultura de primer ordre, pel fet de ser-ne custodi i possibilitar l’estudi i la investigació. La Taula d’Or (Premi Maria Lluïsa Serra) concedida a Gabriel Llambias l’any 2002, set anys abans de morir, reconeixia aquesta tasca. L’afany de preservar la cultura menorquina del seu temps el dugué a estendre la col·lecció a altres territoris i amb l’ajut del seu fill decidiren, devers la dècada dels vuitanta, dedicar-se en cos i ànima a crear el que avui és aquest gegantí compendi de la vida menorquina en la història moderna i contemporània. Cal potenciar-ne la visibilitat perquè permet donar a conèixer un patrimoni en perill de desaparèixer i exposicions com aquestes són necessàries: «Feines dalt s’era» (Església de Sant Diego, Alaior, 2000-2001), «Oficis en l’oblit» (Església de Sant Diego, Alaior, 2002), «La cuina dels sentits» (Recinte Firal des Mercadal, 2023) o «365 dies a Sant Joan Gran» (Es Castell-Alaior-Maó, 2024).

En paral·lel a les esmentades subcol·leccions n’aparegueren de noves, algunes derivades dels interessos propis dels membres de la família (miniatures de perfum, objectes de barber, tabac o vinils, uns dotze mil!) i d’altres com la de cartografia que completaven aquest gran calidoscopi. La col·lecció d’art és potser la més destacada —al voltant de cent obres— i ha nodrit exposicions institucionals com la de Pasqual Calbó al Museu de Menorca (2017) amb dos retrats del pintor, o la més recent organitzada pel Consell Insular de Menorca (2024) dedicada a Francesc Hernández Monjo, en què Gabriel Llambias aportà un nombre significatiu de quadres del pintor, així com obres d’Hernández Sanz, Bernat Benejam, Pedro Pax o Joan Vives Llull, entre d’altres. Una altra subcol·lecció de gran valor històric és la de documents dels segles XVIII i XIX, entre els quals trobam comptes de lloc, edictes de governadors anglesos, cartes o documents notarials i mercantils. Entre els tres mil documents es troba per exemple l’acta de la venda en subhasta de l’illa d’en Colom el 1843 o la renúncia del capellà del castell de Sant Felip el 7 de maig del 1706.

La titànica empresa que els Llambias han dut a terme no ha estalviat esforços per conservar un dels artefactes que millor ha definit la vida dels ciutadans de bona part del segle XX, la ràdio. Conserven unes dues-centes seixanta ràdios antigues (part es mostrà a l’exposició «Les ràdios dels nostres avis», l’any 2004), així com gramòfons, tocadiscs o telèfons (conserven una de les primeres centrals de telèfon de Menorca), a més a més d’artefactes diversos. No podien faltar les bosses de plata —al voltant de setanta—, miniatures i maquetes navals, malacologia i ceràmica popular. Especial menció mereixen els vint-i-cinc dibuixos originals de Marino Benejam acompanyats del TBO on es publicaren i els cent nou banderins (se’n recorden, dels banderins?) de Menorca.

En alguns casos col·leccionar va associat a la vanitat o a la representació de poder. Els puc assegurar que això no és així en la col·lecció Llambias, una col·lecció moguda per la generositat i per l’amor a Menorca des de la humilitat i la vocació de servei a la societat. Una col·lecció que mereix ser conservada i que se’n garanteixi el gaudi de la ciutadania, perquè si no preservam la memòria no entendrem el present, qui som i com som.