Els estius d’Antoni Tàpies

La comissària ha volgut retre homenatge als estius que Antoni Tàpies passava a la seva masia del Montseny. Era allà, en contacte amb la natura i els estels, on l’artista gaudia més de la contemplació, una contemplació en la qual el pensament no tenia cabuda i dotava l’obra d’energia regeneradora, com la de la mateixa natura. En aquest entorn privilegiat Tàpies treballava al taller cada estiu creant noves obres sempre sorprenents.

Els estius a la masia s’inicien el 1963, quan en tornar d’una exposició a la galeria Martha Jackson de Nova York compra la casa. Els anys seixanta varen ser anys cabdals en la vida personal i professional d’Antoni Tàpies. Acabava de participar en la Biennal de Venècia (1958), l’any 1960 havia estat premiat a la Biennal Internacional de Gravat de Tòquio i l’any 1962, amb tan sols trenta-vuit anys, el Guggenheim de Nova York li organitzà una exposició antològica. El 1963 la família anà a viure a una casa dissenyada per l’arquitecte J.A. Coderch al carrer Saragossa de Barcelona i durant aquests anys nasqueren els seus tres fills.

La masia, avui habitada per la família, es troba a un quilòmetre del poble de Campins, a la falda del massís del Montseny (Catalunya). A la façana té, al centre, una gran portalada de mig punt, un rellotge de sol i una finestra petita sota la coberta de dues aigües. Als costats hi ha dues finestres a cada banda. La pedra, present arreu, així com el fang, amb nombroses ceràmiques populars d’ací i allà, van tenir un paper important i van inspirar moltes de les seves obres. El primer taller, abans de construir-ne un a tocar de la masia, ocupava tres habitacions de la planta baixa sense portes i amb il·luminació artificial. En una Tàpies feia estudis de color amb papers i cartons clavats a la paret, combinacions de negre i gris, blau i ocre, rosa sobre gris, blanc sobre blanc, marró sobre vermell, etc. En una altra Tàpies recolzava les teles sobre la paret, sovint de grans dimensions, com les que s’exposen a Ca n’Oliver. En una tercera cambra l’artista pintava estenent la tela damunt dues banquetes. La producció de l’artista en aquells estius va ser nombrosa i poder avui veure’n una part és un verdader privilegi.

L’exposició, formada per vint-i-vuit quadres, un llibre d’artista i tres escultures, creades totes elles a partir dels anys vuitanta, és un extraordinari exemple de la llibertat creativa de l’artista. D’una banda, les tècniques i els materials emprats són d’allò més diversos: pols de marbre i vernís, que un cop barrejats l’autor estenia amb una paleta damunt el llenç; una cullera de la qual feia caure la pintura; ganivets per fer talls a la matèria; teles, cartons, coixins, trossos de metall o qualsevol objecte quotidià, insignificant, etc. De l’altra, la creixent influència del zen i les filosofies orientals a través de textos com els d’Okakura Kakuzo (El llibre del te) o artistes com Dai-Bih-In (del qual ja hem parlat a “El sincretisme segons Dai Bih-In”). També en aquests anys incorpora signes i cal·ligrafies a tall de paranys que conviden l’observador a connectar amb una nova realitat i de retruc amb una nova forma de coneixement.

En una entrevista amb Michel Nuridsany el 1988 Antoni Tàpies diu: «L'art no té cap valor intrínsec. No és or ni diamant, sinó que guanya valor gràcies als artificis, a uns mecanismes que nosaltres inventam com si fóssim prestidigitadors, per sorprendre l'espectador, per desvetllar-li associacions d'idees, per fer-lo reflexionar». En contemplar una obra seva hom és transportat al regne de l’insignificant, de la lletjor, de la descomposició, de la no forma, del sublim. Antoni Tàpies apel·la a la nostra sensibilitat i ens fa sortir de la nostra zona de confort per transitar pels camins del desconegut.