Intel·lecte versus emoció

El filòsof alemany Peter Sloterdijk explica en el seu llibre Has de cambiar tu vida que des de 1910 les successives generacions artístiques s’han anat allunyant progressivament del nivell d’exigència de l’anterior. Així ha estat en les avantguardes històriques d’entre 1910 i 1945, en la generació de 1945 a 1980 (l’expressionisme abstracte als Estats Units i l’informalisme a Europa), i en la generació de 1980 a 2005 (l’art conceptual i la performance). Segons ell una darrera l’altra han renunciat progressivament a la imitació de la realitat i al predomini de la tècnica associada a l’ofici per fer de l’acte creatiu una ideologia que sovint està en mans inexpertes i que respon a un exercici d’autoreferencialitat que fa de l’obra d’art una representació de si mateixa en lloc de ser una representació del món. A això hi podem afegir una agenda política per la qual temes com la colonització, la identitat de gènere, les migracions o el racisme primen per damunt de la capacitat de l’obra d’art d’emocionar o apropar-nos al transcendent.

Marcel Duchamp, una de les figures més cabdals de l’art del segle XX, artífex de l’art conceptual i conegut per promoure la idea que tot és art mentre el receptor així ho validi, digué: «L’art no es pot dir en paraules, ni comprendre’s amb l’intel·lecte. L’única aproximació vàlida és l’emoció, una emoció que té certa analogia amb la fe religiosa o l’atracció sexual... una remor, un eco estètic».

Aquest art «intel·lectual» sovint es fonamenta en discursos conceptuals de vocació filosòfica en els quals el document i l’arxiu (textos manuscrits, fotografies, trossos de materials, esborranys, croquis, etc.) és sacralitzat i esdevé un testimoni de la idea. L’obra d’art està en el procés de creació i la seva manifestació física és tan sols un accident. L’espectador no pot llavors dialogar amb l’obra si no té un coneixement del marc teòric que il·lumina la proposta artística. L’observador, un cop assabentat, es converteix en coautor i és convidat a completar la idea o a reinterpretar-la. El museu o la galeria deixa de ser un espai per a la comprensió plàstica i estètica per semblar-se més a un espai de pensament en el qual la lectura esdevé una part substancial de l’experiència del públic. Un exemple el tenim en l’obra reproduïda, Vaso de agua medio lleno (2006) de Wifredo Prieto, a la venda per 20.000 € a la fira d’ARCO de l’any 2015 juntament amb un manual d’istruccions.

Es produeix també una deriva —en la qual nombrosos crítics i artistes participen— segons la qual el fet contemporani és tan sols allò que es produeix avui. Ens podem demanar llavors què succeeix amb els clàssics? Són contemporanis? Tenen cabuda en un museu d’art contemporani? Si partim de la idea que el bon art, aquell que cerca la originalitat i la transcendència, és atemporal per la seva capacitat de commoure’ns, d’interpel·lar-nos a través del temps, i que Velázquez, Goya, Tàpies, Miró, Rothko o Turner mantenen intacta aquesta capacitat, haurem d’admetre que són tan contemporanis com Daniel Canogar, Jenny Holzer, Joan Fontcuberta o Nancy Holt, per posar alguns exemples. En més d’una ocasió ens hem fet ressò aquí d’interessants propostes expositives que exploren aquestes relacions.

A la galeria d’art Hauser & Wirth de l’Illa del Rei conviuen aquesta temporada dues exposicions que exemplifiquen aquestes dues aproximacions a l’art: la d’Eduardo Chillida i la de Roni Horn. En continuarem parlant.