Evocació. Vicenç Viaplana

La Galeria Marc Domènech exposa aquests dies l'obra recent de Vicenç Viaplana (Granollers, 1955) després d'haver exposat dibuixos i collages de Le Corbusier, obres de Moisès Villèlia i tants altres grans artistes moderns i contemporanis. La selecció d'artistes i obres i la seva disposició en l'espai fan que la galeria adquireixi una qualitat poc habitual i que ens amerem d'erudició, sensibilitat i estètica, enfora de la banalitat i els dogmes imperants.

Deia Mark Rothko: «el que importa és que la sensualitat s'inclogui d'una manera o altra a tota obra d'art, ja que en el fons és la síntesi entre la unitat plàstica i l'element humà». A les obres de Vicenç Viaplana la pintura acrílica, la materialitat, el color, el gest i la textura són els instruments que conformen una gran simfonia que té com a tema el món vegetal, la seva bellesa, delicadesa i sensibilitat. Fulles, tiges i brots de gran format ens traslladen a un món natural que se'ns apareix insinuat, evocat per les veladures que matisen el color i n'augmenten alhora la tactilitat. En certa manera ens trobam davant una visió del món vegetal que s'acosta a les fotografies espectrals de principi del segle XX o a les imatges del cel·luloide, aquelles en les quals ens movem en la frontera entre la realitat i el somni, el conscient i l'inconscient, el tangible i l'intangible.

Però Vicenç Viaplana va més enllà i a l'organicitat dels motius hi afegeix traços que grata damunt la superfície cerúlia de l'acrílic. Són traços atzarosos a tall de missatges críptics que dialoguen amb les fulles i formes vegetals i accentuen el caràcter inaprehensible d'un món que encara avui ens és desconegut (tan sols hi ha catalogada una petita part dels animals i plantes que habiten la terra). La botànica d'en Viaplana és la de les plantes que parlen i criden sense tenir boca, que hi veuen sense tenir ulls, que pensen a través de milions d'arrels que es comuniquen formant una xarxa gegantina, que germinen, creixen i moren per donar pas a una altra planta que ocuparà el seu lloc, i que, com nosaltres, necessiten la llum del sol.

El crític d'art i escriptor Àlex Susanna qualificà la trajectòria de Vicenç Viaplana com una de les més personals, subversives i metamòrfiques del panorama contemporani. En els seus inicis formà part del moviment conceptual que tingué en Granollers la seva ciutat natal, un dels seus epicentres, col·laborant amb Carlos Pazos, Jordi Benito o Garcia Sevilla, per després apropar-se a llenguatges expressionistes que aniria abandonant. Acabà, però, trobant en els paisatges vegetals infinites possibilitats expressives que tenen aquesta estranya capacitat de l'art de fer de mirall i remoure't, mobilitzant sensacions, emocions i idees.